Si cerqueu altres usos, vegeu Galiot.

Galiota estil català de 32 rems, de la Icona de Sant Joan Crisòstom de Kímolos. Probablement del segle xiv..

La galiota[1][2] era una galera petita de relativa gran velocitat i bones condicions evolutives, de rem i vela com la galera ordinària, d'ús gairebé exclusiu a la Mediterrània i molt emprada per la Marina Catalana.[3]

Edat mitjana

[modifica]

Les galiotes eren molt semblants a les galeres, encara que més petites. Les menors tenien generalment disset bancs, no passant de vint-i-tres les més grans. Solien portar un pal major (arbre mestre) sense trinquet ni cap altre i una sola coberta sense castell per la defensa, sent vaixells molt ràpids i àgils en el mar.[4]

Constaven normalment de setze o vint rems per banda i tan sols un home en cadascun. Per la seua defensa solien portar foc grec, que utilitzaven gràcies a les seves condicions de bona marxa i govern. El seu aparell es reduïa a una sola vela llatina, encara que n'hi havia algunes, que n'arboraven dues, cadascuna en un arbre.

No obstant això, a Barbaria, construïen galiotes grans com les galeres i molt semblants a aquestes en tot la resta però amb algunes diferències en l'aparell - bàsicament aparellaven un únic arbre, a diferència de les galiotes cristianes - per lliurar-se els patrons de servir en guerra al sultà quan els cridava, doncs eren obligacions que pesaven normalment sobre les galeres. Algunes galiotes van arribar a tenir veritable importància, com les de l'emperador bizantí Juan Paleòleg, que tenien 120 peus d'eslora, 23 rems per banda i 200 homes de tripulació[5][6]

Època moderna

[modifica]
El xabec d'en Barceló lluitant contra dues galiotes argelines

A partir del segle xvii quan l'època de les galeres va decaure, se'n va construir una nova varietat amb dos mastelers, que també portava el nom de galiota, molt emprada pels corsaris. Com a naus de guerra duien entre dos i deu canons de petit calibre, i entre 50 i 150 homes. Les Províncies Unides utilitzaven galiotes de dos pals amb un desplaçament d'entre 50 i 300 tones i estabilitzadors laterals, per comerciar amb Alemanya. A França en el regnat de Luis XIV, l'oficial de marina Chateuarenaut va idear unes embarcacions que va anomenar «galiotes á bombes», que llançaven aquestes amb grans morters., eren de la mida de les corbetes i tenien dos pals. A Espanya rebien el nom de "galiotas bombardas". Tenien dos o tres pals amb les corresponents veles.

Documents

[modifica]
« …Aquesta galiota, de vintidós banchs, era al port de Roses, y lo Comte d'Ampuries, per encàrrech del Primogènit, la fa bé armar, adobar y aparellar per tots los mestres qu'ha poguts trobar... »
— Johan d'Aragó. Pàgina 105.
« …En el año 1380 una galera y dos galeotas que tenia el emperador Juan Paleólogo en Gálata, la primera con trescientos hombres, y cada una de las otras con ciento y dos, salieron en demanda de una galera genovesa que cruzaba entonces en el estrecho... »
— Historia general del Reino de Mallorca: Mit Tafeln in Steindruck, Volum 2, Juan B. Dameto.Pàgina 772.
« Lo Rey. — Promens. Vostra letra havem reebuda e responem vos que havem haut e havem sobira desplaer d aço que. segons nos havets fet saber, ha fet en la ribera de Jenova contra jenoveses una galiota qui s es armada en l'Alguer. E per tal que n sia fet degut castich e sia proyehit que d aqui avant semblants mals no sien fets. nos hi havem fetes aquelles bones provisions que semblant acte requer, per manera que als malfeytors no defalra deguda pena e semblants fets no s faran d aqui anant ; e de fet farem fer per los governador de la dita vila del Alguer e capita de Longosardo, les seguretats que deuen fer per observado de la pau feta entre nos e jenoveses, e de fet farem reintegrar tot co e quant ha pres de jenoveses la dita galiota. Dada en lo loch d Altura sots nostre segell secret a XXI1I dies de juny del any M.CCCC.III. Rex Martinus. — Dirigitur consiliariis Barchinone. — Dominus Rex mandavit mihi Guillelmo Poneü. »
— Carta del rei Martí l'Humà.
« ...et quandam Galiotam pronunch insula Maioricarum existentem vocatam Sancta Maria viginti trium scannorum sive banchs nostras cum omnibus velis, anchoris, remis, timonis, fornimentis et aliis xarciis et rebus ad navigandum... »
— Antigua marina catalana (p. 1-123). Francisco de Bofarull y Sans.
« …Y paresciendole, que seria cosa conviniente, para cosas que en la costa del Perú,

se podían offrescer, llevar algún navio de remo (que se entendió, podría andar en la mar del Sur, aunque fuesse engolfándose) embio á las Yslas de las Perlas donde avia buena madera, al Capitán Vendrel Catalán, persona que tenia experiencia de galeras, con officiales dellas, y herreros con dos fraguas, á hazer una Galeota de veynte y dos remos, y le encargó mucho la brevedad…

»
— Coleccion de documentos literarios del Parú. Manuel de Odriozola. Pàgina 851/987.

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ galiota a Optimot
  2. ↑ «galiota». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
  3. ↑ DCVB: Galiota
  4. ↑ Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina per Pere Labernia. Espasa, 1864, p. 789–. 
  5. ↑ «Galiota». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  6. ↑ 6,0 6,1 Juan B. Dameto; Vicente Mut; Gerónimo Alemany Historia general del Reino de Mallorca: Mit Tafeln in Steindruck. Impr. Nacional à cargo de D. Juan Guasp y Pascual, 1841, p. 772–. 
  7. ↑ Valence (Royaume). Furs de València. Barcino, 2002. ISBN 978-84-7226-700-8. 
  8. ↑ Jean-Marie Pardessus. Collection de lois maritimes antérieures au XVIIIe siècle…: Droit maritime de Venise et des pays appartenant à la monarchie autrichienne, des États pontificaux. du royaume des Deux-Siciles, de la Sardaigne, de la Catalogne, de l'Aragon, de Valence et de Majorque. 1839. Imprimerie royale, 1839, p. 333–. 
  9. ↑ Fontes Rerum Austriacarum, 1857, p. 173–. 
  10. ↑ Johan I D'Arago. Institut d'Estudis Catalans, p. 105–. GGKEY:8CXSF5T5A0D. 
  11. ↑ Andrés Díaz Borrás. Los orígenes de la piratería islámica en Valencia: la ofensiva musulmana trecentista y la reacción cristiana. Editorial CSIC - CSIC Press, 1993, p. 70–. ISBN 978-84-00-07123-3. 
  12. ↑ IEC. ITINERARI DEL REY EN MARTÍ (1403-1410). DANIEL GIRONA LLAGOSTERA. Pàgina 14.
  13. ↑ El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta. Edicions Universitat Barcelona, 2003, p. 500–. ISBN 978-84-475-2740-3. 
  14. ↑ Gaspar Escolano. Segvnda Parte De La Decada Primera De La Historia De La Insigne, Y Coronada Ciudad Reyno de Valencia. Por Pedro Patricio Mey, junto a Sant Martin, 1611, p. 230–. 
  15. ↑ Agustín Rubio Vela. Epistolari de la València medieval. Universitat de València, 1998, p. 276–. ISBN 978-84-8415-026-8. 
  16. ↑ Andrés Díaz Borrás. El ocaso cuatrocentista de Valencia en el tumultuoso Mediterráneo, 1400-1480. Editorial CSIC - CSIC Press, 2002, p. 209–. ISBN 978-84-00-08055-6. 
  17. ↑ Monumenta Henricina, Volume IV (1431-1434). UC Biblioteca Geral 1, p. 212–. GGKEY:7CLKL84JNTN. 
  18. ↑ Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. 1901. Volum 7. Antigua marina catalana (p. 1-123). Francisco de Bofarull y Sans.
  19. ↑ Ricardo Carreras Valls. Los catalanes Juan Cabot y Cristóbal Colom. Editorial MAXTOR, 2005, p. 64–. ISBN 978-84-9761-242-5. 
  20. ↑ Manuel de Odriozola. Coleccion dedocumentos literarios del peru, 1876, p. 1–. 

Bibliografia

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Galiota

Categories