![]() | |
Fitxa | |
---|---|
Direcció | Joaquín Luis Romero Marchent ![]() |
Protagonistes | |
Director artístic | Jaime Perez Cubero ![]() |
Producció | Adriano Merkel ![]() |
Dissenyador de producció | Saverio D'Eugenio ![]() |
Guió | Marcello Fondato, Joaquín Luis Romero Marchent i Rafael Romero Marchent ![]() |
Música | Riz Ortolani ![]() |
Fotografia | Rafael Pacheco ![]() |
Muntatge | Daniele Alabiso i Mercedes Alonso ![]() |
Vestuari | Sibylle Geiger ![]() |
Productora | Centauro Films |
Distribuïdor | Edizioni San Paolo ![]() |
Dades i xifres | |
País d'origen | Itàlia i Espanya ![]() |
Estrena | 4 maig 1964 ![]() |
Durada | 97 min ![]() |
Idioma original | castellà ![]() |
Color | en color ![]() |
Format | 2.35:1 ![]() |
Descripció | |
Gènere | western ![]() |
![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
El sabor de la venganza (comercialitzat al mercat anglosaxó com Three Ruthless Ones, Gunfight at High Noon o Sons of Vengeance )[1] és una pel·lícula de coproducció hispano-italiana estrenada el 4 de maig de 1964 del gènere spaghetti western dirigida per Joaquín Romero Marchent,[2] produïda per Alberto Grimaldi,[3] amb banda sonora de Riz Ortolani,[4] i protagonitzada per Richard Harrison,[5] Raf Baldassare i Gloria Milland.[6]
Va ser rodada a Almeria.[7][8] Va tenir èxit de taquilla, la qual cosa esperonà a la PEA a produir Per un grapat de dòlars.[9]
Oest Americà, 1875. Louise viu amb el seu marit i els seus tres fills Brad, Chet i Jeff en una cabana vora la frontera EUA-Mèxic. Un dia en què està sola amb els nens hi arriben quatre malfactors fugint de la justícia, que intenten robar uns cavalls i forçar-la. En aquell moment arriba el seu marit Chris Walker i es produeix un tiroteig en el que és assassinat Chris i moren dos dels assaltants, mentre que els altres aconsegueixen fugir. Des d'aleshores només pensa en venjar-se, i per això fomenta l'odi i la set de venjança en els seus fills.
Als Premis del Sindicat Nacional de l'Espectacle de 1963 li fou atorgat el 3r premi amb 125.000 pessetes.[11]
La pel·lícula va ser rebuda tèbiament per la crítica italiana de l'època. Leo Pestelli, de La Stampa, la va jutjar "directa amb un segur entreteniment", però va subratllar el fort component imitatiu dels westerns estatunidencs.[12] L'Unità, per la seva banda, va criticar durament la pel·lícula, queixant-se que els seus fins espectaculars i la seva violència ofeguen els seus motius morals i va jutjar la representació "truculenta i desproveïda de qualsevol drama".[13] La revisió retrospectiva de Paolo Mereghetti, en canvi, és positiva, ja que considera la pel·lícula "un western sòlid amb una estructura clàssica i caracteritzacions no trivials" i afirma que Marchent dosifica els registres amb habilitat.[9]