Les Tusculanes (En llatí: Tusculanae Quaestiones o Tusculanae Disputationes) són una seguit de cinc conferències escrites per Marc Tuli Ciceró que tracten temes de la filosofiaestoica en un intent per popularitzar-la. Els temes són els següents: 1) El savi no tem la mort; 2) El savi no tem el patiment; 3) El savi és inaccessible a les penes; 4) el savi és inaccessible a les passions; 5) la saviesa és suficient per ser feliç. Els diversos tractats van ser escrits al voltant de l'any 45 a.C., quan l'assassinat de Cèsar encara no s'havia produït.
El títol Tusculanae Disputationes no indica el contingut de l'obra sinó la situació en què va ser escrita. Ciceró va compondre aquesta obra en la seva vil·la de Túsculum, prop de l'actual ciutat de Frascati, després d'haver acabat d'escriure De finibus. A l'epístola de Ad AticumCiceró anuncia a Àtic que ha acabat la seva última obra i li prega que li enviï els tractats de Dicearc de Messana (περὶ ψυχῆς), ja que els necessitava pel que es creu que havia de ser la preparació de les Tusculanae Disputationes.[1]
Ciceró ens planteja aquestes conferències com discursos que abans de ser redactats van ser pronunciats de manera oral. Així doncs els texts que en conservem són un recopilatori de les conferències dedicat a Brutus.
Les Tusculanes figuren entre els escrits més famosos de Ciceró en qüestions de moral pràctica.
La cronologia de les Tusculanes és molt clara, sabem que es va escriure l'any 45 a.C. un dels períodes més prolífics de Ciceró, ja que es va retirar a la composició d'obres literàries després de les derrotes de Pompeu a Farsàlia l'any 48 a.C. i la derrota dels partidaris de Pompeu a Munda l'any 45 a.C., cosa que deixava clar que el partit republicà, del qual Ciceró era simpatitzant, perdria la guerra civil. Un altre motiu d'aquest retir va ser la mort de la seva filla Tulia l'any 45 a.C. a qui sabem que li va dedicar una consolatio perduda. Durant aquest període Ciceró creà obres de la major qualitat, aquestes són Hortensius,De finibus bonorum et malorum, De divinatione, De natura deorum, De finibus, Tusculanae Disputationes. Sabem que les Tusculanes van ser compostes entre el 20 de juliol i el 5 d'agost de l'any 45 a causa de diferents referències a les Tusculanes que trobem en altres obres de Ciceró o bé, ja que ell mateix cita obres que ja havia escrit aquest seria el cas del De Finibus.
En aquest llibre Ciceró ofereix, en gran part, arguments platonistes per a la immortalitat de l'ànima, i la seva ascensió a les regions celestes. Ignora els mites ombrívols relatius al submón grec. Però fins i tot si la mort es considera com l'extinció total del sentit i el sentiment, Ciceró encara nega que es consideri un mal. Ho il·lustra amb el destí de molts personatges històrics que, amb una mort anterior, haurien evitat els mals de la vida .
Motius pels quals discutir temes filosòfics en llatí.
L'art i la poesia floreixen a Roma en un període més tard en comparació amb Grècia.
Planificació de les Tusculanes.
Proposta del tema del primer dia sobre si la mort és un mal.
Les històries sobre el món de la ultratomba són fictícies.
La mort no és miserable.
La mort no és malèfica.
Diverses teories sobre la naturalesa de l'ànima i sobre la seva destinació quan el cos es mor.
El cinquè element aristotèlic que constitueix l'ànima.
Les teories de la anima inconscients i conscients.
La creença dels ancestres en l'immortalitzat comprovada pels rituals commemoratius als sepulcres.
El sentit comú de la humanitat és el de la naturalesa.
Consciencia instintiva de l'immortalitzat.
Els homes desitgen ser afalagats després de la mort, ja que esperen poder-los gaudir.
Nocions absurdes sobre les ombres dels morts.
Les ànimes creixen cap amunt quan abandonen el cos.
Descripció del trajecte de l'ànima.
La percepció és una habilitat no dels òrgans dels sentits sinó de l'ànima.
Absurditat de la filosofia la qual nega l'existència continua de l'ànima.
Dificultat de discernir la vida en l'ànima quan està desencarnada.
L'argument de Plató del futur de l'ànima a partir del seu passat.
Suposades reminiscències d'una existència prèvia.
Els poders de l'ànima són la prova de la seva immortalitat.
Poesia, eloqüència i filosofia són inspirades pels déus la qual cosa demostra una vida divina i immortal.
Una cita de la Consolatio de Ciceró, sobre l'origen diví de l'ànima.
La grandesa de l'anima testimoniada per la seva capacitat de contemplar l'univers.
El que Sòcrates digué al morir sobre el destí de les ànimes.
La vida fora del cos és l'única vertadera.
Objeccions a la immortalitat. L'ànima hereta les qualitats dels seus pares, i per tant comença a ser, i tot el que comença a ser ha de deixar de ser. També és responsable de malalties i, per tant, mortals.
Herència negada. La malaltia pertany al cos no a l'ànima.
Malgrat la mort fos el final de la vida no seria malvat.
Exemples d'on la mort hauria estat preferible a la vida.
Si la mort fos el final de la vida no hi ha implícit cap sentit de voluntat.
Exemples d'on la mort s'ha vist confrontada.
El savi tindrà planejada l'eternitat, existeixi o no.
No tenim cap pretensió de continuar la vida més enllà de la mort.
En aquest llibre Ciceró argumenta que els seus patiments poden ser superats, no per l'ús de les màximes epicúries, però amb tenacitat i paciència; censura a aquells filòsofs que han representat dolor massa vivament i recela d'aquells poetes que han descrit als seus herois com persones que cedeixen sense resistència a la seva influència.
Fonaments pels quals es desconfia de la filosofia o es menysprea.
Desig d'ésser original en comptes de dependre dels grecs.
En aquest llibre Ciceró tracta com alleugerir dolor. Després d'haver-se produït, hem de recordar que el dol no ens pot ajudar, i que les desgràcies no ens ocorren tan sols a nosaltres mateixos, sinó que són comunes a totes les persones.
Errors en la vida familiar i alimentació.
Els trastorns de l'ànima són més nombrosos i nocius que els del cos.
Tema per a la discussió: El savi és responsable de la pena.
Distinció entre la bogeria i la follia (en un pla mèdic).
La pena no es redueix s'extirpa.
L'home savi és incapaç de plànyer-se.
Les virtuts, considerades separades i col·lectives, són incompatibles amb el dolor.
L'home savi mai no està enfadat.
L'home savi no sent ni compassió ni enveja.
La falsa opinió, la causa del dolor i de totes les altres pertorbacions de la ment. Pertorbacions classificades.
Desvergonyiment del dolor.
Dolor, el més sever i menys tolerable de les pertorbacions.
Premeditació sobre possibles desgràcies, un remei per a la pena.
En aquest llibre Ciceró parla sobre les passions i mals que hom considera com a malalties de l'ànima, les classifica i les defineix i en dona una manera per curar-les o paliar-les.
Ciceró intenta demostrar en aquest llibre que tan sols la virtud és suficient per aconseguir la felicitat. Aquí coincideix en gran manera amb la filosofia estoica.
Virtut, sempre superior a la fortuna.
Filosofia invocada com l'única guia segura i l'alegria suprema de la vida.
La saviesa incommensurablement més antiga que el seu nom, "Filosofia".
Origen d'aquest nom.
Tema a discutir: Si la virtut és suficient per a una vida feliç.
La virtut fa que l'home sigui feliç alliberant-lo de pertorbacions de tota classe.
Mètodes de discussió emprades pels estoics.
La virtut és l'únic bé?
Teofrast d'Eresos sosté que les desgràcies i les desgràcies poden fer que la vida sigui miserable.
La felicitat implica l'absència del mal i, per tant, no hi ha realitat del que se sol anomenar mals.
Ciceró explica la seva aparent manca d'auto consistència.
Sòcrates citat, tal com va indicar Plató, com a identificació de la felicitat amb la virtut.
L'ànima dissenyada i adaptada per a la perfecció.
La felicitat ha de ser necessàriament inexpugnable.
El que no és correcte no pot ser bo.
Els objectes, especials o preferibles, però no bons, reconeguts pels estoics.
Si el vici produeix misèria, la virtut, ha de produir necessàriament la felicitat, el contrari de la misèria.
Si la virtut no produeixi la vida més feliç possible, el valor de la virtut es desacredita.
En un principi es pot creure que les Tusculanes és una obra mal escrita a causa de l'aparent inconnexió de les diverses tesis que ens presenta l'autor. Tanmateix si mirem amb més detalls les Tusculanes podem veure com en realitat Ciceró va utilitzar les seves tècniques com advocat i la seva habilitat en oratòria per ordir un desenvolupament enginyós.
Hi ha dos trets que componen l'oratòria Ciceroniana; la primera disposició dels arguments per tal que després puguin ser debatuts amb facilitat, així doncs trobem molts passatges on l'autor es refereix a la seva argumentació anterior.[2] En seguir una estructura retòrica l'autor s'esforça més en el discurs d'obertura (principium) i amb el discurs de clausura (peroratio). Així doncs els millors elements de la causa han d'estar en el primer discurs i després tornar-se a trobar en el darrer. Així doncs podem veure com en el primer i cinquè llibre de les Tusculanes el to que domina és l'oratòria mentre que en el segon, el tercer i el quart el que domina és el to de la conversa. Ciceró utilitza certs recursos retòrics per afeblir l'argumentació del rival, com per exemple ignorar les argumentacions sòlides, atacar les argumentacions febles, recórrer a la ironia i a la burla per evitar una discussió vergonyosa. Com a bon orador que és, ell abans de començar a fons tempteja el terreny.
Les influències de Ciceró per a cada llibre varien, podem parlar que en el llibre 1 segueix l'estoïcismePosidoni i l'acadèmic Cràntor. Pel que fa al llibre segon és una obra d'influència de l'estoic Paneci de Rodes, dels llibres 3 i 4 és Crisip de Soli qui s'emporta la majoria del contingut, i la primera part del 5è llibre podríem atribuir la influència a Posidoni una altra vegada. Cal remarcar que tot i aquestes influències és només de Ciceró la idea original. També sabem que es va documentar amb l'obra de Dicearc, περὶ ψυχῆς. També fa referència a altres de les seves obres com a De senectute i a De amicitia.
Podem dir que les Tusculanes són de les obres més importants de l'antiguitat que tracten temes com el dolor i la saviesa. Juntament amb diversos texts aquest representa un dels punts culminants de la filosofia ciceroniana.
Els manuscrits de les Tusculanes remunten a un arquetip comú del segle V o VI dC. D'aquests texts en provenen les dues tradicions de text de les que hi ha coneixença. El primer manuscrit X és d'època carolíngia i és millor que el segon Y del qual és d'on van derivar la majoria de correccions del Vaticà i manuscrits del Renaixement.
El grup X està format per els següents manuscrits:
R = Parisinus Regius 6332, a la Biblioteca Nacional de França , del segle IX conté les Tusculanes i Cato maior, sabem que va estar escrit per dos escribes diferents un de més experimentat i un altre de més jove.
K = Cameracencis, a la Bibliothèque communale de Cambrai, del segle IX (descrit per Conard Rossbach en el Philologus LXIII, p. 94 – 101.) va ser escrit per diversos copistes i revisat per 2 correctors el qual el segon hi va afegir explicacions. Es creu que els dos correctors eren contemporanis. Aquest còdex tan sols conté les Tusuclanes.
V = Vaticanus 3246, analitzat per Eduard Stroebel, data del segle IX i tan sols conté el text de les Tusculanes. Algunes parts del manuscrit resulten il·legibles.
G = Gudianus 294 del segle X a Wolfenbüttel, descrit i acarat per Maurice Syffert.
P = Palatinus 1514 actualment es troba al Vaticà. És del segle X no difereix massa d'altres text del Renaixement.
M = Ambrosianus T 56 sup. data del segle xi i dins ell hi ha recollit les Filípiques, les Tusculanes i la Invectiva de Sal·lusti contra Ciceró.
B = Bruxellensis 5351 del segle xii acarat per Baiter.
Gr = l'antic còdexGryphainus, desaparegut del qual J. H. Brutus va utilitzar per la seva edició de 1579 a Lió.
La segona classe de manuscrits són representats per les correccions del Vaticanus (Vc V² V3). Els manuscrits recents del segle xv van ser establerts a partir de l'arquetip de la classe Y. De tota els manuscrits de classe Y conserven molts errors que apareixen en els de classe X així que es fan texts a partir de la convenció d'ambdós.
M.Pohlenz, M. Tulli Ciceronis Tusculanae disputationes, Leipzig, 1918.[3]
En català tenim una traducció de les Tusculanes publicada per la Bernat Metge en tres volums que contenen els cinc llibres. Va ser traduït per Eduard Valentí l'any 1948.[4]
↑Tuli Ciceró, Marc. Ad Atticum (en llatí), p. XIII, 32, 2..
↑Tuli Ciceró, Marc. Tusculanes (en llatí), 45 a.C., p. Llibre 2. «on modo stimulos doloris, sed etiam fulmina fortunae contemnamus licebit, praesertim cum paratum sit illud ex hesterna diputatione perfugium»
↑Cicero, Marcus Tullius. Tusculanes (en francès). 4e tir.. París: Belles Lettres, 1970.
Cicero, Marcus Tullius, and M Pohlenz. Tusculanae Disputationes. Leipzig: Teubner, 1918.
Cicero, Gespräche in Tusculum / Tusculanae disputationes (2013) Ed. by Gigon, Olof ISBN 978-3-05-006164-1
Cicero, Marcus Tullius, Georges Fohlen, and Jules Humbert. Tusculanes. : Cicéron. Texte établi Par Georges Fohlen Et Traduit Par Jules Humbert. 4e tir. Paris: Belles Lettres, 1970. ISBN 9782251010847 i ISBN 9782251010847
Disputaciones tusculanas. (B. CLÁSICA GREDOS) Madrid, 2005. ISBN 9788424927516
Aufbau und Argumentation in Ciceros Tusculanae disputationes, Helmut Seng, Mainz, 1998.
