Les pignora imperii (penyores de l'imperi) eren els set objectes que, segons les creences dels antics romans, garantien el poder de la nació romana.

Concepte

Es tractava d'objectes sagrats que havien arribat a mans dels romans procedents de llocs conquerits o bé de Troia, considerada la llar dels avantpassats dels fundadors de Roma. Aquests objectes tenien atribuïdes propietats màgiques i en el seu origen havien estat atorgades pels déus als humans. Existia la convicció que si aquests objectes eren robats o deixaven d'estar en poder del poble romà, alguna desgràcia molt greu els sobrevindria, principalment la pròpia destrucció i l'abandonament del favor dels déus. Per això eren custodiats amb molt de cel pels sacerdots els quals havien de defensar-los amb la pròpia vida en cas de ser atacats pels enemics.

Els romans tenien altres objectes sagrats, però als quals no se'ls atribuïa el poder de garantir la salvaguarda de la nació. Per exemple la pedra de sílex custodiada al temple de Júpiter, que es feia servir per a fer juraments solemnes.[1]

Les penyores

Còpia romana del palladium, coneguda com "Atenea Giustiniani"
Dibuix de l'escut màgic (ancilia) que custodiaven els salii. Juntament amb el Palladium eren els dos objectes més valorats pels romans amb el contingut màgic de protectors.

Les penyores eren, segons Servi Maure Honorat:

Segons Alan Cameron, profesor de la Universitat de Colúmbia, tres d'aquestes penyores devien ser fictícies (les cendres, el ceptre i el vel), perquè només Servi Maure en parla d'elles. La resta, en canvi, són objectes citats en nombrosos textos històrics de l'antiguitat[11] però dels quals no hi ha rastre arqueològic.

En els darrers anys de l'imperi

Algunes narracions sobre la fundació de Constantinoble (any 330), deien que Constantí I, el primer emperador que es va convertir al cristianisme, va transferir els pignora imperii a la nova capital. Però encara que la veracitat d'aquesta llegenda no es pot demostrar, el fet demostra el valor simbòlic que encara tenien.[12]

Cap a finals de l'època imperial, l'altar de la victòria de la sala de la cúria senatorial va agafar el mateix valor simbòlic per a aquells que, com Simac, pensaven que calia mantenir vives les tradicions de la religió romana per a fer front a l'avanç de cristianisme.[13][14] Quan l'emperador Teodosi I, el 391, va ordenar extingir el foc del temple de Vesta, ja no tenia sentit continuar pensant que aquells objectes sagrats protegirien Roma dels invasors, ja que el cristianisme que molts veien com una religió estrangera, s'havia convertit en religió oficial.

Referències

  1. Kerry Usher:"Mitologia romana, herois,déus i emperadors", ed.Barcanova,pàg 20, 1984,Barcelona, ISBN 84-7533-216-1
  2. Tina Squadrilli:"Vicende e monumenti di Roma", ed.Staderini,1961,Roma,pag.34
  3. Plini el Vell, "Naturalis historia", 35, 157
  4. Servi Maure Honorat In Vergilii carmina comentarii ad Aeneida, II, 116
  5. Virgili, Eneida, I, 647-655
  6. Apol·lodor el Gramàtic, "Biblioteca", III, 12-13
  7. Plini el Vell, "Naturalis historia", VII, 141
  8. Plutarc, "Moralia",309
  9. R. Bianchi Bandinelli, E. Peribeni: "El arte de la Antigüedad Clásica. Grecia". Fitxa 360, ed.Akal,Madrid, 1986. ISBN 84-460-0618-9
  10. Ovidi, Fasti 3.422
  11. Alan Cameron: "The Last Pagans of Rome",Oxford University Press, 2011
  12. Clifford Ando: "The Palladium and the Pentateuch: Towards a Sacred Topography of the Later Roman Empire," Phoenix 55 (2001) 369–410
  13. Sabine MacCormack: "The Shadows of Poetry: Vergil in the Mind of Augustine", University of California Press, 1998, p. 167
  14. Symmachus, Tercer Relatio 8.

Bibliografia

Ficció

Enllaços externs