En astronomia, la magnitud és la mesura de la lluentor d'un estel. Els antics astrònoms grecs anomenaven estels de primera grandària (primera magnitud), als estels més brillants que apareixien després de l'ocàs solar i als últims que desapareixien després de la sortida del Sol, i successivament estels de segona grandària (segona magnitud), tercera magnitud, etc., fins als estels de sisena magnitud, els estels visibles sols amb foscor total.

Al segle II a. C., l'astrònom i matemàtic grec Hiparc de Nicea va reunir un catàleg de gairebé 1000 estels apreciables a ull nu, agrupant-los en sis categories a les quals va denominar magnituds.^[1] Els més brillants van ser classificats com de primera magnitud; els més tènues com de sisena magnitud. Aquesta classificació segueix emprant-se en l'actualitat, encara que amb modificacions. La més significativa va ser introduïda al segle xix per l'astrònom anglès Norman Pogson.

La moderna escala de magnituds, perfectament establerta, es basa en la lluentor dels estels en unes condicions determinades. En general, quan la lluentor d'un estel és 100 vegades major que el d'una altra, la seva magnitud és 5 unitats menor. Així quan la magnitud augmenta en 1 la lluentor disminueix en (100)1/5, és a dir, en 2,512. A causa que l'escala de magnituds s'estableix amb base en un quocient de lluentors, les lluentors segueixen una progressió geomètrica quan les magnituds segueixen una progressió aritmètica. Això es fa per dos motius: per acostar-se a l'antiga classificació grega de «grandàries» i per seguir la llei de Norman Pogson, anomenada raó de Pogson. L'escala actual de magnitud s'ha ajustat perquè coincidisca el més aproximadament possible amb la magnitud dels antics, sempre que s'utilitze l'ull humà per mesurar la magnitud, la qual cosa es diu magnitud visual.

La lluentor d'un estel disminueix amb la distància i amb l'absorció interestel·lar, així que les magnituds mesurades des de la Terra són sol magnituds aparents.

Hi ha altres tipus de magnituds:

• Magnitud absoluta és la magnitud que té un estel col·locat a una distància determinada i sense absorció. La magnitud absoluta està relacionada amb la lluentor real o intrínseca.
• Magnitud bolomètrica quan en lloc de la radiació visible es té en compte tota la radiació que emet l'objecte.
• Segons l'aparell que mesura la lluentor, la magnitud aparent es classifica en magnitud fotoelèctrica, magnitud fotogràfica, magnitud fotovisual o magnitud monocromàtica.
• Magnitud integrada o magnitud total és la que tindria un objecte estel·lar extens (nebulosa o galàxia) si se suposa concentrada en un punt.
• Magnitud combinada és la que es mesura si s'observa conjuntament un parell d'estels que estan (aparentment) a prop entre si. L'observador les mesura amb una magnitud conjunta que es pot esbrinar a partir de les magnituds individuals.
• D'altra banda els eclipsis tenen una magnitud d'un eclipsi que depèn del diàmetre de Sol o Lluna ocultat.
• Concepte a part però relacionat amb la magnitud, la magnitud límit és la major magnitud que pot observar un telescopi o la major magnitud inclosa en un catàleg d'estels.