 (1923)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (en) Lionel Herbert Blythe 28 abril 1878 Filadèlfia (Pennsilvània) |
| Mort | 15 novembre 1954 (76 anys) Van Nuys (Califòrnia) |
| Causa de mort | Causes naturals (Infart de miocardi ) |
| Sepultura | cementiri de Calvary |
| Dades personals | |
| Formació | Acadèmia Episcopal |
| Activitat | |
| Ocupació | director de cinema, actor de teatre, actor de cinema, actor, guionista, compositor, músic, presentador de televisió |
| Activitat | 1893 – 1954 |
| Partit | Partit Republicà dels Estats Units |
| Gènere | Western |
| Família | |
| Família | Família Barrymore |
| Cònjuge | Doris Rankin (1904–1923) Irene Fenwick (1923–1936) |
| Pares | Maurice Barrymore i Georgianna Drew |
| Germans | John Barrymore i Ethel Barrymore |
Premis
| |
         | |
Lionel Barrymore (Filadèlfia (Pennsilvània), 28 d’abril de 1878−Beverly Hills (Califòrnia), 15 de novembre de 1954)[1] va ser un actor teatral i radiofònic a més de director i actor de cinema. Fill d’una de les famílies teatrals més prestigioses de les primeres dècades del segle XX[2] (se la considerava la “família reial de Broadway”[2]), va guanyar l'Oscar al millor actor pel seu paper d’advocat borratxo a A Free Soul (1931)[3] i també va ser nominat a l'Oscar a la millor direcció per Madame X (1929).[4] En la seva filmografia es poden destacar pel·lícules com Mata Hari (1931), El sopar és a les vuit (1933), No us l'endureu pas (1938), Duel in the Sun (1946), Que bonic que és viure (1946) o Cayo Largo (1948).
Lionel Herbert Blythe[5] (Barrymore ja era el nom artístic dels seus pares) va néixer a Filadèlfia el 1878[1] fill de dos grans actors, Maurice Barrymore (Herbert Blythe) i Georgina Drew (germana de John Drew, l’actor més destacat de la seva època.[2] A la vegada també fou el germà gran de dos grans actors: John i Ethel Barrymore.[1] La família havia estat en el món del teatre d’ençà 1752.[6] Va estudiar a la Seton Hall University i després a l’Art Students League a Nova York[1] i a l’Arch Street Theatre sota el mestratge de la seva àvia[7] actuant amb ella en obres com “The Rivals” i “The Road to Ruin”.[7] També forma part de les produccions “The Bachelor’s Baby” (1895), “Mary Pennington, Spinster” (1896), “Squire kate” (1896), “Cumberland ‘61” (1897), “Uncle Dick” (1898) i “Honorable John Gribsy” (1898).[7] Cap al 1900 es va convertir en un actor destacat de Broadway,[2] amb obres com “Sag Harbor”, on actuava al costat del seu avi, John Drew, “The Mummy and the Humming Bird” (1902), o “Pantaloon” (1905).[7]
El 1903 s’havia casat amb Doris Rankin,[8] una actriu de vodevil.[9] Entre 1905 i 1916 tindrien tres filles però les tres moririen prematurament.[9] El 1906 va decidir abandonar el teatre per dedicar-se a la pintura. Gràcies a l'ajuda econòmica de la seva germana va marxar a París amb la família i durant el dia pintava i estudiava música mentre que al vespre es reunia amb actors i escriptors.[10] En 1907, en tornar, cercà feina com a dibuixant o il·lustrador però en passar els mesos i no trobar res tornà als escenaris per poder mantenir la seva família. El seu retorn va ser amb “Fires of Fate” i va constituir un gran èxit.[10] En aquell moment també actuà per primer cop a la pantalla gran a “The Paris Hat” (1908).[8]
El primer dels germans Barrymore a saltar al cinema fou Lionel i ho va fer de la mà de D.W. Griffith a Fighting Blood (1912)[10] que el dirigiria en multitud de pel·lícules a la Biograph fins que tots dos l’abandonarien a finals de 1914. Entre les pel·lícules de Griffith en què participà es poden esmentar The Battle (1911), The Musketeers of Pig Alley (1912), The New York Hat (1912), The Lady and the Mouse (1913), The Battle at Elderbush Gulch (1913) i Judith of Bethulia (1914). Continuà alternant el cinema i el teatre on assolí els seus principals èxits amb les obres “The Copperhead” (1917), que posteriorment també interpretaria en el cinema, “Peter Ibbetson” (1917) amb el seu germà John, “The Claw (1921) i “Laugh, Clown, Laugh!” (1923).[7] El 1923 es va divorciar de Doris Rankin per casar-se posteriorment amb l’actriu teatral Irene Fenwick.[8] Fenwick moriria el 24 de desembre de 1936[11] i Barrymore ja no es tornaria a casar. Apart de la seva faceta com actor també va dirigir i escriure diferents pel·lícules i va arribar a ser nominat a l’Oscar a la millor direcció per Madame X (1929). Entre 1926 i el 1954, any de la seva mort, va estar contractat per la MGM.[2] Als anys 30 va interpretar el paper de Dr. Gillespie en una sèrie de pel·lícules sobre el Dr. Kildare, en les que Barrymore irradiava una força interior, saviesa i confiança, característiques que els nord-americans admiraven durant aquella dècada difícil.[1] Durant les dècades de 1930 i 1940, s’encasellà en personatges que eren homes vells i rondinaires però amb un gran cor. Per la qualitat humana transmesa, és probable que el seu paper més conegut sigui el protagonitzat a No us l'endureu pas (1938). També va encarnar el malvat Mr. Potter a Que bonic que és viure (1946), considerat un dels grans malvats de la història del cinema nord-americà segons l'American Film Institute.[12] Els darrers 15 anys de la seva vida els va passar en una cadira de rodes degut a una artritis i una lesió al maluc conseqüència d’una caiguda durant un rodatge, cosa però que no li impedí seguir actuant.[2] En total va arribar a intervenir en més de 200 pel·lícules. Al marge de la seva activitat cinematogràfica, també va triomfar a la ràdio amb la seva representació del senyor Scrooge a la Cançó de Nadal de Charles Dickens[5] i amb el rol del títol en el serial de ràdio dels anys 40 “Mayor of the Town”. Va morir d’un atac de cor el 1954 als 76 anys[8] i està enterrat al Cementiri de Calvary a Califòrnia.
