La L és la dotzena lletra de l'alfabet català i novena de les consonants. El seu nom és ela,[1] el[2] o ele.[3]
La lletra L deriva del semític i va ser adaptada pels semites d'un símbol egipci. La lletra grega lambda (Λ, λ) i les seves equivalents etrusca i llatina, representen el mateix so que el de la lletra semítica.
El seu origen gràfic el trobem a l'alfabet fenici, on designava una lletra el nom de la qual era bastó (representat invertidament al llarg dels anys).
Jeroglífic egipci (`wt) | Proto-semítica (L) | Fenícia (L) | Etrusca (L) | Grega (lambda) | ||
---|---|---|---|---|---|---|
|
En català representa el so lateral aproximant alveolar velaritzada de l'alfabet fonètic internacional [ɫ], encara que hi ha tendència a substituir-la per castellanització per una lateral aproximant alveolar sonora [l].[4]
Quan n'hi ha dues de seguides, llavors fa el dígraf ll que representa el so lateral aproximant palatal sonor. Antigament també podia representar aquest últim so si anava sola a començament de mot.
Per a distingir el so lateral palatal del dígraf ll [ʎ] del so de la ela geminada [ɫ.ɫ] (p.ex; «cella» i «cel·la»), s'escriu un punt alçat, o volat, entre les dues eles.