Frei Paul Otto (31 de maig de 1925 Siegmar, avui Chemnitz, Saxònia - Stuttgart, 9 de març de 2015) fou un arquitecte, enginyer estructural, professor i teòric alemany. La seva gran experiència en construcció, malles i altres sistemes de construcció lleugera, l'han situat entre els arquitectes més significatius del segle xx. Liderà, juntament amb Vladímir Xúkhov, Buckminster Fuller i Frank Gehry, l'avantguarda en l'arquitectura de formes orgàniques.
Frei Otto va estudiar arquitectura a la Universitat Tècnica de Berlín abans d'unir-se a la Luftwaffe com a pilot de guerra els últims anys de la Segona Guerra Mundial. Fou internat en un camp de concentració a França on, gràcies a la seva formació com enginyer militar i la falta de materials va començar a experimentar amb tendes. Un cop acabada la guerra, va estudiar als EUA on va conèixer grans figures com Erich Mendelsohn, Mies van der Rohe, Richard Neutra, i Frank Lloyd Wright. Va començar a exercir a Alemanya l'any 1952 i va ser gràcies al pavelló amb forma de seient de l'exposició de Jardins Federals (Bundesgartenschau, BUGA) que va assolir la fama. Posteriorment, va estudiar el doctor en construcció tesada l'any 1954.
Otto fou l'autoritat més gran en estructures tesades i de membrana lleugera i un pioner en els avenços de matemàtiques estructural i enginyeria civil. La seva carrera seguí un cert paral·lelisme amb els experiments arquitectònics de Richard Buckminster Fuller: tots dos van fer de professors a la Universitat de Washington (St. Louis) a finals dels anys cinquanta; així mateix, també van ser responsables dels pavellons de l'exposició universal de Montreal, Expo 67. A més a més, tots dos estaven units pel seu interès en les trames espacials i eficiència estructural, de la mateixa manera, tots dos van experimentar amb edificis "inflables". La metodologia de treball que van seguir s'allunya bastant dels mètodes tradicionals de càlculs de forces, ja que són molt més experimentals.
L'Institut d'Estructures Lleugeres el va fundar Frei Otto el 1964 a la Universitat de Stuttgart, a petició de Fritz Leonhardt, catedràtic i rector d'aquella universitat, que li ofereix una plaça de professor i li prepara el camí per a la fundació de l'institut. La creació d'aquest institut va permetre que Frei Otto seguís la seva tasca d'investigació iniciada ja anys abans, amb l'avantatge d'unes condicions més favorables, més estabilitat i més mitjans i sense les dificultats econòmiques que van caracteritzar l'etapa anterior. Així doncs, aquest institut no va començar de zero, sinó que va desenvolupar-se a partir dels treballs realitzats per Frei Otto al Entwicklungsstätte für den Leichtbau de Berlín, del qual en fou el fundador, i també per la seva experiència docent en diferents universitats americanes.
Les investigacions i els estudis corresponents sempre van tenir un plantejament marcadament experimental. Frei Otto s'encarregà de la direcció d'aquesta institució fins al final de la seva carrera acadèmica.
Esquemàticament, podríem classificar els treballs i investigacions més importants dutes a terme en:
Tots els experiments realitzats durant la llarga trajectòria de Frei Otto i els seus col·laboradors, des del Centre pel Desenvolupament de la Construcció Lleugera (Entwicklungsstätte für den Leichtbau) de Berlín fins a l'Institut d'Estructures Lleugeres (Institut für leichte Flächentragwerke) de Stuttgart, inclosos els experiments realitzats per la tesi, els dels cursos impartits a universitats americanes o realitzats al seu propi estudi d'arquitectura a Warmbronn (Alemanya), constitueixen un patrimoni àmpliament documentat a l'actual arxiu gràfic de l'Institut d'Estructures lleugeres de Stuttgart.
Aquest ampli patrimoni de maquetes i assajos reflecteix un mètode de treball, una metodologia exploratòria de la forma resistent en què l'experiment apareix com a instrument per assolir l'objectiu de la construcció lleugera o de l'optimització de la forma mitjançant l'observació de les estructures naturals i dels fenòmens físics.
La metodologia experimental de Frei Otto planteja una dialèctica entre la recerca i la creació de la forma; entre els processos d'optimització i els processos creatius; entre el seguiment dels processos físics d'autogeneració i el procés de definició de la forma en el projecte arquitectònic.
El jurat del Pritzker Architecture Prize, un dels membres del qual era l'arquitecta Benedetta Tagliabue, va seleccionar Frei Otto, a principis de 2015, com a guardonar per a aquest any. Poc després, la directora executiva del premi, Martha Thorne, va anar a visitar-lo a la seva casa-estudi de Warmbronn, Alemanya, prop de Stuttgart, per donar-li en persona la notícia. Otto esdevenia el 40è guanyador del Premi Pritzker, i el segon alemany guardonat.[1] En saber-se la seva mort, l'endemà es va fer pública la concessió, anticipant-se unes setmanes a la data prevista que era el 23 de març.[2]
En la declaració oficial del jurat es conclou que el premi s'atorga per les seves idees visionàries, una ment curiosa, convicció que cal compartir lliurement els coneixement i les invencions, esperit de col·laboració i preocupació per l'ús prudent dels recursos.[3]
Aquesta és una llista parcial d'edificis dissenyats per Otto:[11]
.jpg)
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Frei Otto |
1979 Philip Johnson · 1980 Luis Barragán · 1981 James Stirling · 1982 Kevin Roche · 1983 Ieoh Ming Pei · 1984 Richard Meier · 1985 Hans Hollein · 1986 Gottfried Bohm · 1987 Kenzō Tange · 1988 Gordon Bunshaft i Oscar Niemeyer · 1989 Frank Gehry · 1990 Aldo Rossi · 1991 Robert Venturi · 1992 Álvaro Siza Vieira · 1993 Fumihiko Maki · 1994 Christian de Portzamparc · 1995 Tadao Ando · 1996 Rafael Moneo · 1997 Sverre Fehn · 1998 Renzo Piano · 1999 Norman Foster · 2000 Rem Koolhaas · 2001 Jacques Herzog i Pierre de Meuron · 2002 Glenn Murcutt · 2003 Jørn Utzon · 2004 Zaha Hadid · 2005 Thom Mayne · 2006 Paulo Mendes da Rocha · 2007 Richard Rogers · 2008 Jean Nouvel · 2009 Peter Zumthor · 2010 Estudi SANAA · 2011 Eduardo Souto de Moura · 2012 Wang Shu · 2013 Toyō Itō · 2014 Shigeru Ban · 2015 Frei Otto · 2016 Alejandro Aravena · 2017 Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta · 2018 Balkrishna Vithaldas Doshi · 2019 Arata Isozaki · 2020 Yvonne Farrell i Shelley McNamara · 2021 Anne Lacaton i Philippe Vassal · 2022 Diébédo Francis Kéré · 2023 David Chipperfield · 2024 Riken Yamamoto |
