 Retrat de Hume per Allan Ramsay (1766)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 26 abril 1711 (Julià) Edimburg (Escòcia) |
| Mort | 25 agost 1776 (65 anys) Edimburg (Escòcia) |
| Sepultura | Old Calton Cemetery (en)  |
| Dades personals | |
| Religió | Ateisme |
| Formació | Universitat d'Edimburg |
| Activitat | |
| Camp de treball | Filosofia, metafísica, epistemologia, filosofia de la ment, ètica, política, estètica, filosofia de la religió, història, assaig i economia |
| Lloc de treball | Escòcia |
| Ocupació | filòsof, historiador, assagista, bibliotecari, economista, escriptor |
| Ocupador | ambaixada del Regne Unit a París (1763–1766) Advocates Library (en) (1752–1757) |
| Membre de | |
| Moviment | Empirisme, naturalisme, Escepticisme filosòfic i Il·lustració |
| Influències | |
| Obra | |
Obres destacables | |
| Família | |
| Cònjuge | cap valor |
| Pares | Joseph Hume, 10th of Ninewells (en) i Katherine Falconer (en) |
| Germans | John Hume, 11th of Ninewells (en) |
   | |
David Hume va ser un important filòsof escocès del segle xviii (Edimburg, 7 de maig (26 d'abril segons el calendari antic) del 1711 - 25 d'agost del 1776).[1] Se'l considera el més important dels empiristes britànics. Estudià dret per pressió paterna, però exercí molt poc temps aquesta professió en preferi la literatura i la filosofia. El 1734 anà a França, on va escriure la seva obra més important, A Treatise of Human Nature («Tractat de la naturalesa humana»), que no va tenir l'acolliment que ell esperava. Tot el contrari va succeir amb el segon dels seus escrits, Assaigs morals i polítics. L'èxit d'aquesta obra el portà a reelaborar el Tractat, fent una exposició més senzilla en dos llibres: Investigació sobre l'enteniment humà i Investigació sobre els principis morals.
L'any 1763 tornà a França i es relacionà amb Rousseau i els enciclopedistes. El 1769, tornà a Edimburg, on restà fins a la mort.
Per a Hume, la filosofia no sap res amb certesa, perquè no s'ha ocupat adequadament de l'estudi d'aquella ciència de la qual totes les altres depenen: la «ciència de l'ésser humà». Per això, afirma que cal investigar la naturalesa de l'enteniment humà per determinar l'origen, les estructures, les lleis i els límits del coneixement. Hume és un precursor de Kant en algunes de les seves conclusions, encara que Kant mai no va adoptar les tesis de Hume pròximes a l'escepticisme pirrònic grec.
Hume pretén, en la seva obra filosòfica, respondre a preguntes fonamentals sobre l'ésser humà i el coneixement. Per això, accepta postulats:
Per a Hume, tots els nostres continguts mentals són percepcions que provenen de l'experiència, ja que no hi ha cap idea ni representació mental que sigui prèvia a aquesta. Hume, seguint Berkeley, no vol donar per fet que les nostres percepcions siguin representacions del món. Per aquest motiu, les classifica, segons el grau de vivacitat, en dos tipus: impressions i idees. Les impressions són sensacions immediates de l'experiència: imatges, passions i emocions, i les idees són imatges o còpies difuses de les impressions. Són producte de la imaginació i la memòria, que no aconsegueixen imitar el grau d'intensitat dels originals. Una cosa és la sensació d'un fred intens (impressió) i una altra de ben diferent és el record d'aquell fred intens (idea). Les percepcions també es poden classificar segons la procedència en percepcions de sensació, que són les que provenen dels sentits externs (Per exemple, ho serien la visió del color verd o l'olor de sucre cremat), i percepcions de reflexió, que són estats exclusivament mentals, com l'avorriment que ens proporciona esperar al metro o la satisfacció que ens proporciona aprendre.
Segons la seva composició, les percepcions es divideixen en simples, que són aquelles que no es poden dividir en unes altres de més petites (Per exemple, l'olor dolça d'un perfum) i complexes, que són les que es poden dividir en altres percepcions més simples (Per exemple, la percepció d'una rosa vermella es descompon en unes altres de més simples: l'olor, el color, el tacte, etc). Hume Afirma que les percepcions de sensació apareixen en nosaltres per causes desconegudes i que les percepcions de reflexió es deriven de les nostres idees. Totes les nostres idees simples, en la seva primera aparició, es deriven d'impressions simples, però no totes les idees complexes es deriven d'impressions complexes, perquè podem tenir idees de coses de les quals no hem tingut cap impressió directa. Però, atès que totes les idees complexes es poden descompondre en idees simples, es pot afirmar que no es pot pensar res que abans no s'hagi donat en l'experiència. En altres paraules, les impressions, en paraules de Hume, són més vívides que les idees i, referint-nos a l'ordre temporal, precedeixen sempre a les idees; llavors, això equival a rebutjar, en primer lloc, l'innatisme i, en segon lloc, l'acceptació d'éssers que no tenen equivalent en el món físic (crítica a la metafísica).
El pensament humà es resol en la capacitat de transformar les impressions en idees, de fer-les reaparèixer en la ment i, sobretot, de relacionar-les. La memòria s'ocupa de la primera funció i la imaginació de la segona.
L'associació d'idees depèn de la imaginació, que no realitza aquesta tasca totalment a l'atzar, sinó seguint uns principis, que Hume descriu com "una força suau" que actua sobre una idea acostant-la de manera natural a una altra amb qualitats semblants.
Les qualitats associatives són: semblança, contigüitat en l'espai o en el temps i causa-efecte.
D'aquestes qualitats associatives, se'n deriven les idees complexes, que classifica en: idees de substància, Idees de mode i Idees de relacions. Aquestes últimes són les que es formen quan l'enteniment humà analitza i compara idees i estableix judicis que van més enllà de la percepció immediata en estructurar el coneixement.
Raonar consisteix a descobrir relacions, que poden ser entre fets o entre idees.
De la mateixa manera, hi ha dues maneres de tenir coneixements diferents:
El primer mètode és el propi de les ciències matemàtiques, en què els seus enunciats són necessaris i la inducció és pròpia dels enunciats de les ciències empíriques.
La major part els nostres raonaments són sobre qüestions de fet i es fonamenten en la relació causal (causa-efecte). Així, quan observem que, a un cert fet, li'n segueix regularment un altre, n'inferim que entre el fet-causa i el fet-efecte hi ha una connexió necessària, de tal manera que esperem que sempre serà així.
Però, com podem justificar la necessitat d'aquesta inferència?
Només queda admetre que la guia el costum de relacionar les impressions en el mateix ordre que s'han presentat repetidament en el passat.
La causalitat, doncs, no és cap principi racional, sinó una creença, fonamentada en aquest costum de la imaginació, que "cap persona assenyada no pot deixar d'emprar", perquè amb aquest expliquem el món que ens envolta i com ens relacionem. No n'hi ha cap connexió, sinó només contigüitat espacial, successió temporal i conjunció constant.
Així doncs, la seva crítica al concepte tradicional de causalitat es resum amb la cèlebre frase filosòfica "Tota adscripció de causalitat és una qüestió de fet".
Hume posa en la seva obra l'exemple de les boles de billar com a mostra per a il·lustrar la seva teoria. Si es tira una bola de billar "A" contra una bola de billar "B" que està en repòs, què ocorre llavors amb la bola "B"? La resposta més il·lusòria i corrent és dir que la bola "B" es mourà, que el cop de la bola "A" és la causa que la bola "B" es posi en moviment. Això no és correcte, perquè no hi observem cap unió/connexió, només percebem que la bola "A" es comença a moure, toca la "B" i la "B" es comença a moure. La causa no és observada, només hi actua el nostre hàbit.
Hume demostra que l'ésser humà és irracional, ja que la creença o suposició no està justificada, i és producte del fet que l'ésser humà és instintiu i es deixa guiar amb lògica pel principi de regularitat de la natura i per l'hàbit.
Hume troba, a banda de "causa", altres conceptes i objectes d'estudi de la metafísica sospitosos de ser conceptes erronis que no tenen cap impressió associada i, per tant, un significat vàlid. Per exemple:
Hume fa notar que no és possible demostrar racionalment que una cosa és bona o dolenta, ja que les qüestions morals no corresponen a l'enteniment, perquè aquest només pot realitzar dues operacions: relacionar fets o idees.
Si les qüestions morals es poguessin tractar com a relacions d'idees, arribaríem a conclusions absurdes, com per exemple, qualificar el comportament de qualsevol ésser (racional o irracional) de bo o de dolent, encara que tingui finalitats molt diferents. És a dir, fins i tot un ordinador podria avaluar si estem fent coses bones o dolentes en funció de X paràmetres.
Si les tractéssim com a qüestions de fet, resulta que no existeix res que s'anomeni bo o dolent, perquè la qualitat de bo (o de dolent) no és quelcom pertanyent a les coses, sinó que nosaltres atribuïm aquestes qualitats segons el que sentim quan estem en contacte amb tals coses.
En resum, la bondat o la maldat només la descobrim quan en el nostre interior trobem un sentiment d'aprovació o de reprovació d'una acció; per tant, les qüestions morals no depenen de l'enteniment sinó del sentiment, d'aquí la proposta d'una moral basada en les emocions. Aquesta postura filosòfica és coneguda com a emotivisme moral.
El sentiment moral és un sentiment d'aprovació vers les accions. Els factors que determinen l'aprovació d'una acció i la reproducció d'una altra són, d'una banda, el plaer, que regula el funcionament de les passions, i de l'altra la utilitat, no sols per l'interès propi, sinó també com a utilitat per als altres.
