Cupressus sempervirens  | |
|---|---|
 Cupressus sempervirens var. stricta | |
| Dades | |
| Font de | llavor de xiprer |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 32518 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Classe | Pinopsida |
| Ordre | Pinales |
| Família | Cupressaceae |
| Gènere | Cupressus |
| Espècie | Cupressus sempervirens L., 1753 |
| Distribució | |
 | |
El xiprer (Cupressus sempervirens) és una espècie de conífera, de la família de les cupressàcies (Cupressaceae),[1] originària de l'orient del Mediterrani, sent una de les espècies arbòries de fulla perenne més longeves del planeta. És un arbre amb forta càrrega simbòlica i amb molts usos (decoració, símbol d'hospitalitat i mort).
Cupressus sempervirens és un arbre molt freqüent als Països Catalans, motiu pel qual rep nombrosos noms comuns: xiprer, xifrer, xiprer comú, xiprera, xifrer alt, aciprés, ciprer, ciprés, cuprer, sipré, siprer, xipré, xiprés, xiprès.[2][3]
Abasta una zona que comprèn des de l'Iran fins a Líbia. Actualment, a causa del seu cultiu, es pot trobar en tota la zona mediterrània, fins i tot en àrees muntanyoses, però sempre en llocs on les glaçades no superin els –20 °C donat que es classifica com un arbre de «zona de duresa» (hardiness zone, en anglès) 6b-7.
Els xiprers viuen en llocs que serien massa àrids per a determinats tipus de pins o per a les alzines. Ocupen zones que en llocs més freds i igualment secs ocuparia la savina.
Pot arribar a fer 35 metres d'alt (habitualment, de 25 a 30 metres) i pot viure més de mil anys. La seva capçada es compacta i estreta. L'escorça és prima, de color marró grisenc, amb llargues fissures longitudinals que no s'exfolien. Les branques són cilíndriques, subtetràgones, d'uns 1 mm de gruix. Les fulles són imbricades, molt petites, d'1 mm o menys, en forma d'esquames i ajagudes a la branca. La floració és monoica amb flors masculines i femenines en el mateix arbre. L'emissió de pol·len és al febrer–març. L'estròbil femení (con o pinya) és més o menys arrodonit, fa uns 40 mil·límetres; primerament és de color verd i amb temps es torna de color bru.
El seu nom científic, Cupressus sempervirens, fa referència a l'illa de Xipre, d'on procedeix l'espècie, així com al concepte «sempre vigorós», ja que es tracta d'una espècie molt longeva que pot viure fins a mil anys gairebé sense tenir-ne cura. Per això s'ha utilitzat per reforestar alguns punts de la península Ibèrica.
Crupessus sempervirens és un arbre perenne originari de les zones orientals banyades pel Mediterrani. Des d'aquestes regions, es va estendre amb gran rapidesa per tot Occident, per això el seu lloc d'origen concret és molt difícil de determinar.
En l'actualitat, s'estén per les zones de Líbia, Síria i el sud de Grècia, i és molt habitual a Itàlia, regió on creix amb gran facilitat. A la Península Ibèrica es pot trobar pràcticament per tot el territori.
Els xiprers es solen plantar formant fileres que fan de paravents i aporten intimitat a habitatges, finques i cementiris, on són molt adequats perquè les seves arrels creixen cap avall, sense fer malbé les tombes.
Es multiplica per llavors, encara que en les varietats es recorre a l'empelt. Tolera gairebé tota mena de sòls, fins i tot pobres. La seva fusta és pesada i duradora.
A causa de la seva longevitat s'ha plantat com a símbol funerari als cementiris. S'utilitza formant tanques molt sovint.
No és clara la procedència de la seva simbologia funerària. Es pensa, atès que és un arbre que sempre està verd i majestuosament apuntant al cel, que ajudava les ànimes dels morts a elevar-se en aquesta direcció. D'acord amb Teofrast, el xiprer comú estava consagrat a Hades, el déu de la mort, ja que les seves arrels mai no donaven nous brots una vegada talat l'arbre. Horaci indica que els antics enterraven els morts amb una branca de xiprer i n'envoltaven el cos amb les fulles. Per la seva banda, Plini el Vell comenta que una branca de xiprer penjada a la porta d'una casa era un signe fúnebre.
El xiprer es troba als cementiris des de fa centenars d'anys. La mitologia grega explica que Ciparís va matar per error un cérvol, i va ser tal la seva pena que va demanar a Apol·lo que li permetés plorar-lo eternament. El déu va convertir Ciparís en un xiprer, i aquest arbre va esdevenir així una figura de dol cap als éssers estimats.
Els romans feien servir el xiprer com a símbol d'hospitalitat. Si una casa tenia un xiprer plantat a l'entrada, el viatger sabia que hi podria beure aigua. Dos xiprers indicaven menjar i beguda, mentre que tres assenyalaven un llit per dormir. Per això que aquest arbre allargat signifiqués el descans etern i el camí cap al cel.
El xiprer és un dels atributs de Plutó. Porta el seu nom de l'heroi Ciparís. La ciutat de Ciparíssia, a la Fòcida, va ser anomenada així en endavant, per estar envoltada de xiprers. Els grecs, conservant el costum d'alguns pobles antics, col·locaven aquest arbre sobre els sepulcres i els monuments funeraris. El seu brancatge ombrívol i lúgubre semblava anomenar la malenconia i el dolor. Aquest arbre no va ser consagrat només a Plutó; Esculapi tenia un temple, prop de Siciònia, envoltat enterament de xiprers.
Els llatins donaven al xiprer el sobrenom de Jeralis, arbre fúnebre, i els etruscs, els habitants de Fiesole i el poble de Verona, adornaven amb ell els seus llums funeraris. Els mateixos pobles envoltaven de xiprer els altars dels déus infernals i els sepulcres dels grans homes. Era el senyal del dolor i desesperació; totes les víctimes que s'oferien eren coronades de xiprer i els sacerdots en els sacrificis establerts en honor d'aquest déu[quin Déu?] portaven sempre sembrats els vestits amb fulles d'aquest arbre.
.svg){kind=icon}