El T-26 fou el principal tancsoviètic durant el període d'entreguerres i l'inici de la Segona Guerra Mundial. Classificat com a tanc lleuger es va produir entre els anys 1931 i 1941 i es basava en el Vickers 6-Ton, el model més influent de l'època. La combinació d'un bon armament, amb un canó dual de 45 mm, mobilitat i blindatge va afavorir que fos el disseny més fabricat de la dècada dels 30, superant el nombre total de tancs que produirien Alemanya i França juntes entre 1930 i 1940.[4]
El 22 de juny de 1941 el T-26 formava el gruix del parc de tancs de l'Exèrcit Roig però les tripulacions mal entrenades i la manca de manteniment i estandardització l'havia debilitat greument. Per aquest motiu, quan la Wehrmacht va iniciar l'Operació Barbarroja els més de 10.000 T-26 van perdre's a milers durant els primers mesos, gairebé a xifres iguals per foc enemic que per avaries mecàniques. A partir de 1941 tota la producció de T-26 cessaria i s'anirien substituint gradualment pels T-34, més fiables, ben armats i blindats.
Cap al final de la guerra els T-26 aïllats a l'orient tornarien a viure un curt moment de glòria durant l'Operació Tempesta d'Agost, l'any 1945, atacant un pobrament equipat exèrcit japonès.[4]
Producció
A finals de la dècada de 1920, els dissenyadors de l'Exèrcit Roig van elaborar un programa de construcció de carros de combat. De la mateixa manera que succeïa en altres nacions, la Unió Soviètica va ser conscient de la necessitat d'un carro de suport a la infanteria i, després d'haver intentat desenvolupar un projecte propi, va optar pel model del carro lleuger britànic Vickers Tipus E de sis tones, planejant-se la seva producció a gran escala.
El model va ser denominat T-26, arribant els primers exemplars britànics a la Unió Soviètica en 1930, sent abreviat com a T-26 A-1. Un grup d'enginyers del Departament de Disseny Experimental (OKMO) a la factoria Bolxevic de Leningrad, sota la direcció de N. V. Barikov i S.A. Ginzbury, van fabricar 20 vehicles similars; després de diverses proves, el projecte va ser acceptat pel Consell Militar Revolucionari el febrer de 1931 i la producció va començar aquell mateix any a diverses factories, entre les quals es comptava la fàbrica Kirov de Leningrad. Els primers models anaven equipats amb un sistema de dues torres, amb sengles metralladores de 7,62 mm en el T-26 A-2 i una de 12,7 mm, més una altra de 7,62 mm en el T-26 A-3; alguns van ser proveïts amb una metralladora en una torre i un canó (de 27 mm en el T-26 A-4 i de 37 mm en el T-26 A-5) en l'altra. Però, el sistema de les dues torres no es va mantenir gaire temps i els següents T-T-26B van tenir una sola torre que muntava un únic canó (de 37 mm en el T-T-26B-1-1; de 45 mm en els models posteriors).
Els primers carros T-26 van ser còpies pràcticament idèntiques de l'original britànic (a part d'unes mínimes variacions a la part davantera del buc), simples i robustos, d'estructura gairebé totalment reblada. El primer model, el T-26 Model 1931 (T-26 A) va ser substituït pel T-26 Model 1933 (T-T-26B) que tenia algunes millores, com la torre única. En el període anterior a 1941, el Model 1933 va constituir el carro soviètic produït en major nombre: uns 5.000 exemplars, abans que cessés la seva fabricació el 1936. Posteriorment, va entrar en producció el tipus T-26 S Model 1937 que muntava el canó de 45 mm ja instal·lat en les últimes versions del Model 1933, però que posseïa una nova torre de concepció millorada i de construcció per soldadura autògena.
La soldadura es va adoptar després de les experiències obtingudes en els combats amb els japonesos que van tenir lloc a mitjan dècada de 1930 al llarg de les confuses fronteres de Mongòlia i Manxúria. Es van rebre informes del general Vasily Blyukher, comandant de l'Exèrcit Especial de l'Extrem Orient, establint que els tancs T-26 de cuirassa reblada s'havien mostrat poc eficaços davant del foc japonès: la pràctica va demostrar que en un T-26 assolit per trets enemics era possible que les rebladures, expulsades dels seus alvèols, sortissin disparades cap a l'interior del carro com a verdaders projectils. Es va decidir llavors l'ús de la soldadura, el qual es va iniciar als últims carros Model 1933, però es va normalitzar en el T-26 S
Versions especials
Durant la seva vida operativa, els carros T-26 van experimentar molts canvis a la seva producció i ús, la major part dels primers es van donar en la millora del blindatge (gruix mínim de 6 mm i màxim de 25 mm) i de l'armament. Així mateix, es van construir moltes versions especials, entre les que potser van ser les més nombroses els carros llançaflames, identificats amb el prefix OT. La primera d'aquestes versions va ser denominada OT-26 i l'última OT-133; la major part tenia la llança de projecció de l'arma en una torre i mancava de canó, però els següents models van estar dotats d'un canó, a més del llançaflames. Es van produir també versions posaponts (ST-26) i es van fer temptatives d'instal·lar al carro peces de 76 mm per incrementar l'eficàcia del suport a la infanteria. També es van desenvolupar versions especials de comandament, equipades amb ràdio, designades T-26 A-4 (U) i T-26 A-2 (U); aquestes eren identificables per la seva antena de ràdio en "barana" al voltant del casc.
La fabricació de la sèrie T-26 va acabar totalment el 1941, quan els alemanys es van apropiar de la major part de les fàbriques que construïen el vehicle. Els nous centres de producció, situats a les regions orientals de l'URSS, es van dedicar a construir carros més moderns, però el 1941 ja s'havien lliurat 12.000 T-26 de tots els tipus; en conseqüència, aquests es van trobar entre els vehicles cuirassats més nombrosos utilitzats en la primera fase de la "Gran Guerra Patriòtica". També van ser emprats en la guerra civil espanyola, en la invasió de Polònia i a la campanya contra Finlàndia de 1939-1940.
En produir-se la invasió alemanya, el 1941, un gran nombre de T-26 va ser destruït en combat o va caure a les mans dels invasors. Molts van ser transformats pels seus nous propietaris en tractors d'artilleria o en canons autopropulsats, ja que aquests tenien una gran necessitat d'aquest tipus de vehicles.
L'octubre de 1936 van arribar a Espanya els primers T-26. A Archena es va crear l'Escola de Forces Blindades on es van agrupar aquests tancs. El 29 d'aquell mateix mes d'octubre van entrar en combat en la Batalla de Madrid. Van prendre part igualment en les batalles del Jarama, Guadalajara, Brunete, Belchite, Terol i en la de l'Ebre. En total van participar al llarg de tota la guerra 281 unitats, de les quals una mica més de dos terços van ser destruïdes en combat. Van demostrar tal superioritat davant dels blindats alemanys (tanc PzKpfw I) i italians (tanqueta L 3/35), vulnerables als trets del T-26 i incapaços de destruir-lo, que el comandament rebel va decidir oferir una recompensa en metàl·lic (500 pessetes de l'època) per cada exemplar capturat.
Tanmateix, malgrat ser superior als carros alemanys en l'esmentada guerra, molts van ser destruïts amb relativa facilitat. El bàndol nacionalista arribava fins i tot a tirar mantes a sobre dels motors i fer-les cremar amb algun component inflamable. Per altra banda, el blindatge era escàs en front a canons antitanc. Això va portar als soviètics a pensar en la necessitat d'un carro millor protegit, d'on va partir el T-34 i el KV-1.
Appel, Erik et al. Finland i krig 1939–1940 - första delen (en swedish). Espoo, Finland: Schildts förlag Ab, 2001, p. 261. ISBN 951-50-1182-5.
Baryatinskiy, Mikhail. Light Tanks: T-27, T-38, BT, T-26, T-40, T-50, T-60, T-70. Hersham, Surrey: Ian Allen, 2006, p. 96. ISBN 0-7110-3163-0.
Candil, Antonio J. (1999). "Aid Mission to the Republicans Tested Doctrine and Equipment" in Armor, 1 de març de 1999. Fort Knox, KY: US Army Armor Center. ISSN 0004-2420.
Daley, Dr. John (1999). "Soviet and German Advisors Put Doctrine to the Test" in Armor, 1 de maig de 1999. Fort Knox, KY: US Army Armor Center. ISSN 0004-2420.
Franco, Lucas M. (2006). "El Tanque de la Guerra Civil Española" a Historia de la Iberia Vieja(castellà), No. 13. ISSN 1699-7913.
Franco, Lucas Molina. Panzer I: El inicio de una saga (en spanish). Madrid, Spain: AF Editores, 2005, p. 64. ISBN 84-96016-52-8.
García, José María; Lucas Molina Franco. La Brunete (en espanyol). Valladolid: Quiron Ediciones, 2005, p. 80. ISBN 84-96016-28-5.
García, José María; Lucas Molina Franco. Las Armas de la Guerra Civil Española (en espanyol). 28002 Madrid: La Esfera de los Libros, 2006, p. 613. ISBN 84-9734-475-8.
Glantz, David M. Stumbling Colossus. Lawrence, Kansas: Kansas Press, 1998, p. 374. ISBN 0-7006-0879-6.
Glantz, David M.; Jonathan M. House. When Titans Clashed: How the Red Army Stopped Hitler. Lawrence, Kansas: Kansas Press, 1995, p. 414. ISBN 0-7006-0899-0.
House, Jonathan M. Toward Combined Arms Warfare: A Survey of 20th-Century Tactics, Doctrine, and Organization. Fort Leavenworth, Kansas 66027-6900: U.S. Army Command and General Staff College, 1984, p. 231.
Hughes-Wilson, John (2006). "Snow and Slaughter at Suomussalmi" a Military History, 1 de gener de 2006. ISSN 0889-7328.
Jorgensen, Christer; Chris Mann. Strategy and Tactics: Tank Warfare. Osceola, EUA: MBI Publishing Company, 2001, p. 176. ISBN 0-7603-1016-5.
Kantakoski, Pekka. Punaiset panssarit - Puna-armeijan panssarijoukot 1918-1945 (Red tanks - the Red Army's armoured forces 1918-1945) (en finès). Hämeenlinna,: Ilves-Paino Oy, 1998, p. 512. ISBN 951-98057-0-2.
Macksey, Kenneth. Tanks: A History of the Armoured Fighting Vehicle. United States of America: Charles Scribner's Sons, 1970, p. 160. SBN 684-13651-1.
Miller, David. Illustrated Directory of Tanks and Fighting Vehicles: From World War I to the Present Day. Zenith Press, 30 de juny de 2000, p. 480. ISBN 0-7603-0892-6.
Muikku, Esa; Jukka Purhonen. Suomalaiset Panssarivaunut 1918–1997 (The Finnish Armoured Vehicles 1918–1997) (en finès/anglès). Jyväskylä: Apali, 1998, p. 208. ISBN 952-5026-09-4.
Raus, Erhard. Peter G. Tsouras. Panzers on the Eastern Front: General Erhard Raus and his Panzer Divisions in Russia, 1941–1945. United States of America: Greenhill Books, 2002, p. 253. ISBN 0-7394-2644-3.
Regenberg, Dr. Werner; Horst Scheibert. Captured Tanks Under the German Flag. United States of America: Schiffer, 1990, p. 49. ISBN 0-88740-201-1.
Weeks, John. Men Against Tanks: A History of Anti-Tank Warfare. Nova York, EUA: Mason Charter, 1975, p. 189.
Woodel, Rosemary C. (April 2003). Freezing in hell a Military History, Vol. 20 Issue 1. ISSN 0889-7328
Zaloga, Steven J., James Grandsen (1981). Soviet Heavy Tanks. London: Osprey Publishing. ISBN 0-85045-422-0.
Zaloga, Steven J., James Grandsen (1984). Soviet Tanks and Combat Vehicles of World War Two. London: Arms and Armour Press. ISBN 0-85368-606-8.
Zaloga, Steven J. T-26 Light Tank. Backbone of the Red Army. Oxford: Osprey Publishing Ltd., 2015, p. 48. ISBN 978 1 4728 0625 3 [Consulta: 30 juny 2016].
Unió Soviètica