La paret seca o pedra seca, i també pedra en sec,[1] és una tècnica de construcció tradicional i popular que es fa a partir de pedres encaixades sense l'ús de cap tipus d'argamassa per unir-les, només sorra seca per acabar d'omplir els buits que hi puguin quedar. D'aquí el seu nom: com que no s'ha usat cap pasta, la paret és seca. Als pobles de secà, els marges de pedres apilades escalonen les muntanyes, divideixen les planes i enfeixen el paisatge.[2]
Amb el terme pedra seca es fa referència a la manera en què és emprada la pedra en la construcció, més que no pas a la seua naturalesa geològica o química. Les peces de roca, tallades o no, s'encaixen convenientment per construir estructures sense necessitat d'argamassa, ciment o pasta per unir-les, simplement es duu a terme mitjançant la tècnica: la correcta disposició, el màxim contacte entre les peces, l'ús de pedres de diferents mides i de reble als llocs exactes, i l'efecte de la mateixa gravetat.
Apareix com a tècnica constructiva, no només per tota la conca mediterrània sinó a llocs d'arreu del món amb abundància de pedra, i s'ha usat des de l'època prehistòrica i antiga (en construccions com ara els dòlmens, especialment els de corredor, els talaiots i les navetes de Menorca, les ruïnes maies de Lubaantún, a Belize i algunes estructures de Micenes, fins avui en dia, passant per l'època medieval (castells, murs, muralles, ponts, etc.).
Les característiques constructives bàsicament estan determinades pel lligam amb una economia autosuficient, amb un terreny rocallós, amb l'ús de materials de l'entorn immediat i amb l'ús d'una tecnologia elemental assolida a nivell popular i transmesa a través de l'experiència. A més, aquesta tècnica usa pedres de dimensions més aviat reduïdes i amb poca elaboració prèvia i les construccions també són de mida reduïda a causa de les limitacions de la tècnica.[3]
Malgrat que la pràctica d'aquesta tècnica de construcció estava en risc de desaparèixer per la falta de relleu generacional a causa d'unes males condicions laborals dels professionals que se n'ocupen (margenadors i picapedrers),[4] diverses entitats i professionals de la construcció de murs sense ciment reivindiquen la preservació d'aquesta tècnica com a valor patrimonial i model de desenvolupament en zones rurals sensibilitzant la població i les institucions per mitjà de d'activitats, jornades i tallers.[2]
Treballs de construcció amb la tècnica de la pedra seca o paret seca. Il·lustració del Museu Valencià d'Etnologia
S'ha de tenir en compte, però, que fins fa poc, gairebé tots els agricultors i pastors coneixien la tècnica, perquè cadascú ho havia de fer al seu tros o arreu del terreny, per despedregar o per crear construccions útils. Els pagesos més adinerats es podien permetre pagar un mestre marger que els vingués a fer alguna obra corrent o singular, però la gran majoria de pagesos ho feien ells mateixos. Pels camins i vies de pedra seca segurament es feien esforços de construcció comuns, especialment pels camins entre municipis, com també es devia fer per a altres construccions d'ús comú (com ara pletes als prats, baumes (balmes) convertides en pletes o aixoplucs, etc.).
El 1986 es crea a Sóller l'Escola de Margers, la gestió de la qual fou assumida dos anys després pel Consell de Mallorca. A partir d'aquest moment s'inicia una fase de recuperació de l'ofici, ajudada per l'especial conjuntura econòmica i gràcies a la intervenció institucional.[cal citació]
Des d'aleshores, el Consell ha dut a terme diversos cursos de formació de margers, inicialment a través del programa d'escoles taller, adreçat a joves d'entre setze i vint-i-quatre anys en atur, i a través del programa de tallers d'ocupació, que es dirigeix a aturats majors de vint-i-cinc anys. Aquests programes han demostrat ser molt útils, ja que l'ensenyament teòric i pràctic s'hi combina amb el treball real.[cal citació]
Actualment, el Consell de Mallorca organitza cursos d'iniciació a la construcció de pedra en sec per a no professionals, amb l'objectiu d'apropar aquesta tècnica a la població local i proporcionar els coneixements bàsics per fer petits treballs de manteniment.[11]
Feines
Adobar pedra consisteix a donar coa i cara a la pedra amb una eina de percussió o de tall, segons el tipus de pedra, i amb forma més o menys allargada per tal de facilitar-ne la col·locació i l'estabilitat.[12]
Paredar és col·locar les filades de pedra que configuren el parament d'una paret seca de tal manera que quedin ben lligades i ofereixin solidesa al mur.[14]
Enqueixalar: enllaçar i travar les pedres d'una paret amb les d'una altra, endentant les pedres dins els queixals.
Eines
L'utillatge del marger es relativament nombrós, amb un conjunt d'eines comunes a altres oficis de la construcció i altres específiques de la pedra en sec. A grans trets es poden agrupar les eines per la tasca en la qual intervenen, encara que una mateixa eina es pot utilitzar per a diferents treballs:
Eines d'extracció o trencament de la pedra
Que serveixen per obrir, xapar a esflorar la pedra.:
Picassa: eina composta d'una peça de ferro amb un ull central, en el qual hi va ficat un mànec de fusta que normalment està fet d'ullastre. Aquesta eina té un cap pla anomenat sola i l'altre cap és acabat en punta. L'eina serveix per trossejar la pedra.
Manuella: barra de ferro amb els caps acerats i amb tall, que serveix per fer, en la pedra viva, els forats de les barrobinades o barrobins i també per fer les tasconeres.
Gangalla: cada una de les dues peces de ferro que es col·loquen amb el tascó per esflorar una pedra.
Tascó: peça de ferro de secció triangular molt afuada que serveix, entre altres coses, per obrir, xapar o esflorar una pedra. La tasconera és un procediment format pel tascó i dues gangalles per obrir, xapar o esflorar una pedra.[15]
Eines de preparació del terreny
Aixada pedrenyera: és una aixada robusta de dues cares. Una cara és de fulla horitzontal i l'altra, un prisma convergent en forma de punta. Cadascuna s'empra per feines diferents encara que bàsicament s'utilitza per eixermar i fer d'escombra
Càvec: eina semblant a un llegó, més grossa, amb la peça metàl·lica triangular. Té la fulla de forma triangular i un poc corbada, ja que serveix per remoure la terra i agafar-la.
Eines d'adobament de la pedra
Picassó o mitja picassa: el picassó és una eina composta d'una peça de ferro amb un ull central en el qual va ficat un mànec de fusta, té un cap pla de secció quadrada i un altre acabat en punta. El picassó tradicional té l'extrem de la sola més estret que els emprats actualment. Serveix per retocar les voreres d'una roca quan surt massa, escapçar una pedra que fa nosa i forjar les pedres grosses d'un marge.
Martell de punta: el martell de punta és una eina composta de ferro amb un ull central en el qual va ficat un mànec de fusta, té un cap pla amb una petita concavitat anomenat sola i un altre acabat en punta. Hi ha dos tipus de martell de punta que es diferencien per les dimensions: el martell de punta petit, que serveix per paredar i el martell de punta gros serveix per adobar les pedres. Actualment hi ha una major diversitat de dimensions. N'hi ha dos tipus, el de punta petita i el de punta gros. El mànec és de fusta, tradicionalment d'ullastre (Olea europaea), i l'element percutor de ferro amb el cap acerat. Servei per adobar pedres i paredar i s'utilitza amb la mà.
Martell de tall: el martell de tall és una eina composta d'una peça de ferro amb un ull central en el qual es fica un mànec de fusta. Té un cap pla anomenat sola i un altre en tall vertical (rastell).[16] S'utilitza per adobar pedres de poca duresa i és una eina molt comuna a Llucmajor (Mallorca). És un mànec de fusta, normalment d'ullastre, de 40 cm i una peça de ferro de 17 cm de llargària. Amb un pes de 1,1 kg. L'element percutor de ferro amb el cap acerat. Serveix per adobar les pedres de menor duresa. És una eina comuna a Llucmajor i a zones de materials tous, mentre es desconeix a la serra de Tramuntana. L'eina s'agafa amb una mà. La sola i el rastell s'empren per adobar la pedra i donar-li cara i coa.
Talòs: el talòs és una eina de ferro de secció quadrada, amb un cap amb forma de cabota i l'altre extrem de forma triangular. Aquesta eina és una pròpia dels picadors de pedra, però l'han adoptada els margers per adobar més acuradament la pedra, especialment per fer cantoneres i marges enqueixalats, i substitueixen el martell de punta. Mida 22,3 cm de llargària i 3 cm de tall i pesa 0,36 kg. Es pren amb una mà i amb l'altra es colpeja amb la maceta sobre la cabota. El talòs s'ha d'aguantar obliquament i mantenir el tall paral·lel a la línia de tall.
Eines de desplaçament o de palanques
Perpal: el perpal és una barra de ferro o de fusta amb una ungla en un dels dos caps que serveix per fer palanca i treure les pedres. Les mides poden ser diverses i segons la mida tenim un perpal gros o un perpal mitjà.
Perpalina: perpal petit utilitzat per compondre les pedres més grosses d'un marge. Barra cilíndrica de ferro amb una ungla al cap de 87 cm de llargària total, l'ungla del qual té 5 cm de llargària, amb l'acer de 3,2 cm d'amplària. El pes és de 3 kg. Serveix per fer palanca per moure les pedres de grans dimensions o compondre les peces més grosses d'un marge. D'una manera similar al perpal, l'eina es fa bascular amb les dues mans.
Matràs: piló de fusta de forma cilíndrica i d'uns 20 centímetres de gruixa, reforçat amb cercles de ferro. La part superior, molt més prima, fa de mànec. Serveix per pitjar les pedres d'un empedrat.
Senalla: recipient fet de llatra, espart o palma i modernament de goma. És més ampla de boca que de baix i té dues anses. Serveix per transportar pedres i terra.
Civera: instrument de transport fet de fusta, compost de dues barres paral·leles, unides a la part central per barres de través o travessers separats, entre les quals pot haver-hi una bossa si es vol dur terra. Les barres tenen 1,80 m de llargària, els travessers, 60 cm i 8,3 cm d'amplària i es troben separats 4 cm un de l'altre. Els margers l'empren per transportar pedres, reble i terra. Es carrega col·locant-la a terra i l'aixequen i porten dos homes, un a cada cap.[17]
Carreta, forca: vehicle sense rodes utilitzat per transportar pedres. Aprofita la força d'una bístia.
Carreta o carro de mà: vehicle d'una roda de tusta i dos braços del mateix material sobre els quals es claven un seguit de travessers. S'empra per transportar terra o pedres.
Carrereta: vehicle de fusta que consisteix en una caixa muntada sobre quatre rodes plenes. S'utilitza per transportar terra i pedres quan s'obrin galeries per fer fonts de mina
Eines d'anivellament i traçat de marges
Regle de marger: el regle de marger és una barra de fusta, dreta, de secció rectangular. La seva mida és variable segons la superfície per empedrar. La seva funció és empedrar. Per utilitzar el regle de marger es col·loca el regle de cantell per sobre la superfície de I'empedrat per tal de comprovar si està ben anivellat. S'utilitzen les pedres de cada costat, la cadena o altres regles com a guia per fer-lo córrer.
Porgador: el porgador és un bastiment rectangular de fusta, amb dos peus, on hi ha clavada una tela de filferro. La seva mida de bastiment és de 150 x 80 cm i el seu pes és variable segons les dimensions. El materials de les peces són de filferro i fusta. La seva utilitat és porgar els materials i s'utilitza abocant el material sobre el porgador i sacsejant-lo.
Capserrat: eina composta de dos braços o regles units per un extrem. Formen un angle que es pot tancar i obrir a voluntat, i serveix per mesurar i traçar angles. S'utilitza per fer els margers encaixalats.
Ginyola, llendera: cordell prim i fort amb el qual els margers, posant-lo en tensió, senyalen tirades per construir marges i parets.
Regle: barra de fusta, dreta, de secció rectangular. S'utilitzava per empedrar.
Usos i construccions
La tècnica de paret seca s'usa sovint per a suportar talussos, terraplens, tals com les parets feixades (els marges o les espones que conformen les marjades, els feixos o els bancals de les vinyes o qualsevol altre conreu que podem trobar en moltes zones del país, com per exemple a la zona del Cap de Creus i l'Albera, fetes de pissarra (llicorella). També moltes de les barraques de vinya d'aquesta i d'altres zones estan construïdes amb la tècnica de paret seca, per bé que avui en dia, als països catalans si més no, ja no se sol fer servir per a construir edificacions.
En el món rural europeu i mundial, algunes de les estructures que s'han fet tradicionalment de pedra seca en llocs d'abundoses en pedres es poden classificar en:
En general, els països catalans estan plens de construccions en pedra seca degut a la gran quantitat de pedra en el terreny, material que pot ser molt pràctic però que també s'havia de treure per tal de llaurar o conrear la terra. De pedra seca existeixen camins, empedrats de carrers, bancals, espones o marges, murs, barraques de vinya, ponts pel bestiar (és a dir, un cobert pel bestiar en pedra seca en terminologia Menorquina), preses d'aigua, forns de calç, pous, sínies, basses, cisternes, abeuradors, pous de neu, canalitzacions, tines, cases (habitatge), etc., però alguns conjunts que destaquen per la seva originalitat o bon estat de conservació són:
El conjunt d'edificacions del camp del País Valencià a la llista provisional de la UNESCO per a ser declarat com a Patrimoni de la Humanitat.[21] Tot i que no ho indiquen, aquest conjunt podria consistir en la secció nord de Castelló, on hi ha una gran riquesa d'aquestes construccions.
Les cabanes de volta de les Garrigues: 1.100 cabanes de volta que s'han inventariat a la comarca, a més d'altres elements de pedra destinats a recollir l'aigua de la pluja enmig d'un paisatge d'ametllers i oliveres.[25]
La paret seca és una mostra destacada de coneixements humans que s'han transmès de generació en generació. De fet, la pedra en sec ha deixat una petjada en el paisatge, costums i tradicions. La petjada en el paisatge és evident, ja que a través de la tècnica constructiva trobam un paisatge humanitzat. Així, la tècnica constructiva és una forma més d'interacció de l'home, una mostra també de diferents formes de vida. Cada construcció era feta amb uns objectius diferents i, per tant, la funció que es dona a la construcció és també un testimoni de les diferents formes de vida en un lloc. Per exemple, les cases de neu són un bon exemple de quin tipus de vida i feina feien els nevaters, així com les barraques són també un testimoni de les formes de vida de la ruralia.
A més, hem de destacar que la paret seca és una construcció molt respectuosa amb el medi ambient perquè, de fet, és molt important per la regulació hídrica i el manteniment del sòl. Així, contribueix a evitar o minimitzar la degradació i l'erosió del sòl, el risc d'inundacions i en millorar l'aprofitament de l'aigua de les pluges com també disminueix el risc d'incendis.
A més, és un tipus de construcció que afavoreix la biodiversitat perquè es converteix en hàbitat privilegiat per la flora i la fauna.
L'elevat valor cultural i paisatgístic de la pedra en sec ha estat reconegut a escala mundial, com en els casos dels terrassaments de la regió vitivinícola de l'alt Duero, a Portugal, dels vessants marítims marjats de Portovenere i Cinque Terre, i dels trulli d'Alberobello, a Itàlia, que la UNESCO declarà patrimoni de la humanitat. Cal comentar també que el 2017 fou aprovada la candidatura de l'arquitectura de Pedra seca com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat i que actualment i la tècnica de construcció amb pedra seca és considerada un BIC o bé d'interès cultural.[39]
El novembre de 2018 va passar a formar part de la llista de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO.[40]
La ruta GR-221
La Ruta de Pedra en Sec o GR 221 proposa descobrir els paisatges construïts amb pedra en sec de la serra de Tramuntana, avui declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO en la categoria de Paisatge Cultural. Així mateix, fa possible visitar interessants vestigis històrics, trobar els mites i les llegendes, conèixer les tradicions, l'arquitectura, els costums, la gastronomia i l'artesania d'aquest indret de la geografia illenca.
L'itinerari senderista s'apropa sovint a la costa i en alguns indrets als cims més elevats de la serralada, i és el punt més alt del recorregut el coll de ses Cases de sa Neu amb poc més de mil dos-cents metres d'altura. Aquesta combinació i la diversitat de vegetació, amb alzinars ombrívols, garrigues i màquies típicament mediterrànies, contribueixen a incrementar l'interès paisatgístic del sender.
La Ruta de Pedra en Sec té com a suport principal la xarxa d'antics camins restaurada pel Consell de Mallorca. La climatologia de l'illa la fa practicable gairebé tot l'any.
Wikipedra és un espai web 2.0 sobre construccions de pedra seca de Catalunya i dels 85 municipis que integren el Parc del Pirineu Català i la Mancomunitat del Conflent-Canigó, corresponents a les comarques de Cerdanya, Conflent i Capcir de l'estat francès. El projecte està desenvolupat per l'Observatori del Paisatge i hi col·labora l'associació Drac Verd, el Parc del Pirineu Català, experts i altres entitats que vetllen pel patrimoni de la pedra seca.
La web Wikipedra té un mapa topogràfic amb capes cartogràfiques com ara imatges d'ortofotografia amb la localització exacta d'una gran quantitat de construccions de pedra seca. Cada localització té un enllaç a una fitxa amb fotografies i dades tècniques de l'obra.
Els tipus de construcció catalogats s'agrupen en els cinc de la taula següent:
Dades extretes de wikipedra
Tipus
Nombre
Data de consulta
Barraca
19.349
28-3-2019
Dipòsit per emmagatzemar aigua
717
28-3-2019
Forn
327
28-3-2019
Mur o conjunt de murs
101
28-3-2019
Altres construccions
417
28-3-2019
En ser un projecte wiki l'afegiment de dades i noves construccions no catalogades és oberta als usuaris.[42]
↑Newsletter, a la secció "Walks" parlen del "overhanging `wailing wall`" ('mur de les lamentacions' o 'paret ploranera' inclinada) a Gorseddau, 10 d'octubre del (2011?). Dry Stone Walling Association of Wales, North Wales Branch.
Guillem Alomar Canyelles et al.: La pedra en sec. Materials, eines i tècniques tradicionals a les illes mediterrànies. Palma: Consell Insular de Mallorca FODESMA, 2001.
Maria Teresa Genís Armadà (coord.): L'Albera. Arquitectura popular i tradicional. Figueres: Consell Comarcal de l'Alt Empordà, 2008.
Antoni Reynés i Trias et al. La construcció de pedra en sec a Mallorca, Consell de Mallorca, 2000. (català)(castellà)(francès)(anglès)(alemany).
Antoni Reynés i Trias i Vicenç Sastre i Arrom. El llibre de la pedra en sec / Libro de la piedra en seco / Das Buch der Trockensteinmauern, Palma: Edicions de Turisme Cultural, 2002. (en català, castellà i alemany).
Antoni Colomar i Marí (director), Antoni Reynés i Trias (coord.). Patrimoni de marjades a la mediterrània occidental. Una proposta de catalogació.Comissió Europea, Consell de Mallorca, FODESMA, 2002. (en català, castellà, francès i italià, amb un glossari a la fi en els 4 idiomes mencionats i ligur, més les varietats de l'occità: niçard i provençal).
Xavier Rebés d'Areny Plandolit. La pedra en sec a la Fatarella. Calaceit: Fundació el Solà, 2003.
Jaume Plans Maestra: Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Biblioteca de cultura popular Valeri Serra i Voldú,20. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2009.
Albert Gavaldà Palacín, mestre marger: L'art de la pedra seca, un manual en format de llibret. Reus, Ajuntament de Reus i GEPEC (Grup d'Estudi i Protecció dels Ecosistemes del Camp), 2006.
Esther Bargalló, Martí Rom: Barraques de pedra seca. Mont-Roig del Camp.Mont-roig del Camp: Ajuntament de Mont-roig del Camp i Centre Miró. follet amb explicacions i itinerari.
Josep Aragonés Gisbert. La pedra en sec a les comarques del Baix Ebre i del Montsià. Benicarló: Onada Edicions, 2010.
Ramon Sala, Domènec Molí, Narcís Puigdevall, fotos Josep Maria Melció: Jardins de parets seques, Recordant Josep Pla. Barcelona: Editorial Comanegra, 2007. Reedició i ampliació de Josep Pla i les parets seques de Cadaqués, Olot: Editorial Alzamora, 1986.
Alomar Canyelles, Guillem; Ferrer Garcia, Isabel; Grimalt Gelabert, Miquel; Reynés Trias, Antoni; Rodriguez Gomila, Raquel. La pedra en sec. Materials, eines i tècniques tradicionals a les illes mediterrànies (en català i anglès). Palma: Consell Insular de Mallorca, 2002.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
