La plaça de Braus de la Monumental, o simplement la Monumental, és una plaça de braus de Barcelona on es va practicar la tauromàquia entre el 12 d'abril del 1914 i el 25 de setembre del 2011. Està catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local.[1]
L'edifici conegut actualment com a Plaça de Toros la Monumental és fruit de la remodelació d'una construcció anterior, destinada també a espectacles taurins: «El Sport». La remodelació, a càrrec de l'arquitecte Ignasi Mas i Morell, en col·laboració amb Domènec Sugranyes es va realitzar entre 1915 i 1916.[2]
La Monumental està situada a la confluència de la Gran Via de les Corts Catalanes, els carrers de Marina, Diputació i Lepant, al barri del Fort Pienc de Barcelona. L'edifici, remodelat amb una clara intenció monumentalista ocupa tota una mansana de l'Eixample i té un aforament de 19.582 localitats.[2]
D'acord amb la tipologia constructiva d'aquest tipus d'edificis destinats a la tauromàquia, presenta una planta circular, amb un espai central on es disposa l'arena, escenari principal dels esdeveniments. Al voltant d'aquesta es desenvolupa tot una graderia radial amb dues parts bé diferenciades, una més propera a l'arena al descobert i altres -més elevades- cobertes per una estructura en voladís que genera una galeria correguda. Aquesta galeria desenvolupada a la banda superior de la grada, presenta dos nivells, l'inferior amb un seguit de pilars de fossa que sostenen un entaulament pla. Al pis superior la galeria pren protagonisme, ja que els pilars sostenen una sèrie d'arcs lobulats de maó, decorats amb motius ceràmics. Aquesta galeria es cobreix amb una coberta a dues vessants que es veu trencada únicament al punt on es desenvolupa una estructura a manera de coronament, decorada amb elements ceràmics i que sobresurt de la cota d'alçat.[2]
La façana es presenta com un element unitari tot i que, els frontis de Gran via i el carrer de la Marina -i el xamfrà on s'uneixen- disposen d'un major èmfasi decoratiu. Està construïda en maó vist, amb una clara influència de l'arquitectura neomudèjar i romana d'Orient pel que fa tant als materials emprats, com a les formes arquitectòniques. Combina el maó vist amb un revestiment d'elements ceràmics en blau i blanc que presenten peces de diferent mida i format, des de rajoles fins tessel·les.[2]
Presenta a l'exterior dos nivells d'alçat, l'inferior amb un seguit d'arcs parabòlics que permeten l'accés a l'interior del recinte alhora que creen un mur completament permeable. El següent nivell s'organitza com un cos d'obertures amb finestres geminades d'arc parabòlic, decorades amb elements ceràmics que queden emmarcades per pilastres de maó vist. Aquestes pilastres marquen el ritme de la façana, al qual contribueixen també les vuit torres quadrades que se li adossen. Dites torres acullen les escales que condueixin als seients superiors de la grada, motiu pel qual, presenten obertures a la façana disposades en sentit ascendent. El tractament dels acabats són diferents, de forma que comptem amb dos models; d'una banda, les torres localitzades cap a la banda de Gran Via i el carrer de la Marina, que es rematen amb una estructura cupular ovoide i decorades amb ceràmica. Les quatre torres localitzades al carrer Diputació i Lepant, mantenen una estructura inferior similar però canvia la coberta, en aquest cas a quatre vessants amb teules.[2]
L'edifici es remata amb un coronament ceràmic, que a manera de frontons triangulars es desenvolupen entre cadascuna de les pilastres de la façana, a excepció del tram on es localitzen els accessos, que són rectes i sobresurten de la cota d'alçat de l'edifici.[2]
A diferència d'altres construccions d'aquest tipus, els motius arabitzants han estat atemperats, substituint els arcs lobulats per parabòlics i amb decoració ceràmica més neutra.[2]
L'accés principal es localitza al xamfrà de Gran Via amb el carrer de la Marina i es troba emmarcat per dues de les torres. Un cop dins del recinte, a través dels arcs de la planta baixa s'accedeix a una mena de corredor perimetral al que s'obren nombroses portes amb escales que condueixen a la plaça pròpiament dita.[2]
Adossats a l'estructura perimetral de la plaça existeixen una sèrie d'edificis i construccions destinades a diverses activitats relacionades amb els esdeveniments taurins, destacant els espais dels corrals.[2]
Actualment, una part de l'edifici és seu del Museu Taurí de Barcelona, on s'exposen robes, documents històrics i alguns caps de toro.[2]
Història
Darrera cursa de braus celebrada a la Monumental, el 25 de setembre del 2011
L'apogeu dels toros a Barcelona va motivar que els empresaris Luis del Castillo, Rafael Alba i Abelardo Guarner decidissin construir una nova plaça de toros a l'eixample,[3] en uns terrenys de la família de Pere Milà i Camps, home de negocis i diputat a les Corts Espanyoles, conegut per ser el propietari de la casa Milà.[4] El 1914, la nova instal·lació va entrar en funcionament amb el nom de Sport.[3] L'edifici, obra de Joaquim Raspall, tenia una façana d'estil noucentista.
Poc després, l'èxit dels espectacles taurins van provocar una remodelació i ampliació,[3] que es va encarregar a l'arquitecte Ignasi Mas i Morell, en col·laboració amb Domènec Sugranyes, els quals varen afegir una corona exterior acabada el 1916, que és la façana que actualment veiem d'estil mudèjar i romà d'Orient,[5] amb un aire modernista.[3] Quan van concloure aquestes obres, encara es veia perfectament la quadrícula de l'Eixample dibuixada per Ildefons Cerdà.[3] Des del primer moment, la Monumental adquirí un gran prestigi per la categoria dels cartells que oferia, sent considerada una de les tres places més prestigioses d'Espanya, juntament amb la plaça de Las Ventas de Madrid i La Maestranza de Sevilla.
Durant la guerra civil la plaça de toros va acollir, els primers temps, mítings de dirigents republicans. Les escasses curses de braus d'aquell moment s'havien fet a les Arenes, fins que la Direcció General de Seguretat les havia prohibit. Durant la segona meitat de la guerra, la Monumental va esdevenir un garatge i magatzem de ferralla, i se'n van treure part dels bancs de fusta per construir unes rampes de ciment per les quals circulaven els vehicles.[4]
Per l'arena van passar els millors toreros de totes les èpoques, vivint el seu màxim moment d'esplendor durant les dècades del 1940 i el 1950, amb dues i fins a tres corrides setmanals.[3] La plaça va ser propietat de la família Milà i Camps fins que el 1946 la vídua de Pere Milà la va vendre a l'empresari taurí Pere Balañá i Espinós.[4] Als anys 1970 l'activitat taurina es va reduir, a causa dels canvis socials i a l'eclosió de la consciència animalista, fins que a finals del segle xx l'aparició de José Tomás li va reportar noves tardes de glòria.[3]
