  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1092 Tudela |
| Mort | 23 gener 1167 (74/75 anys) Calahorra |
| Dades personals | |
| Grup ètnic | Jueus |
| Religió | Judaisme |
| Activitat | |
| Camp de treball | Poesia, Talmud i halacà |
| Lloc de treball | Tudela Espanya |
| Ocupació | poeta, astròleg, metge, astrònom, filòsof, escriptor, traductor, rabí, matemàtic |
| Gènere | Poesia |
| Família | |
| Fills | Isaac ibn Ezra |
 | |
Abraham ibn Ezra (hebreu: אברהם בן מאיר אִבּן עזרא, Abraham ben Meïr ibn Ezra; àrab: أبو إسحاق إبراهيم بن ماجد بن عزرا, Abū Isḥaq Ibrāhīm b. Mājid ibn ʿIzrā) (Tudela, ca. 1089 - Calahorra, ca. 1167), fou un erudit jueu andalusí, que cultivà la poesia, l'exegesi bíblica, la filosofia, la gramàtica hebrea i les ciències dels astres (astronomia, astrologia, matemàtiques i calendari). Fou una de les veus jueves més importants de l'Àndalus i figura fonamental en la tasca de difusió de les cultures hebrea i àrab de l'Àndalus dins l'Espanya cristiana i Europa.[1][2]
No ha arribat als nostres dies molta informació sobre els primers anys d'Ibn Ezra. Se sap que nasqué al voltant de 1089 a Tudela,[3] pertanyent a la taifa de Saragossa, durant el regnat del húdida Àhmad II, i tot pareix indicar que la seva família no tenia recursos econòmics. Estudià primerament tots els aspectes de la cultura jueva en la seva ciutat i posteriorment es trasllada a Toledo, Còrdova, Lucena, Sevilla i Granada, a més d'altres ciutats del Nord d'Àfrica,[4] on va rebre una important formació de les cultures jueva i àrab[1][5] Durant aquests viatges d'estudis conegué a molts importants pensadors, com Yehudà ha-Leví, amb qui mantindria una continuada amistat.[6]
En arribar la invasió almohade hagué de fugir de l'Àndalus, iniciant la vida d'erudit itinerant. La destrucció duta a terme pels conquistadors almohades de les aljames que no acceptaren la conversió forçada a l'islam impacta fortament a l'ànim d'ibn Ezra, sentiments que abocà en la seva poesia.[1][7] Nogensmenys la sòlida formació científica i humanística, Ibn Ezra no va tenir cap talent en l'àmbit econòmic[8] —el mateix Abraham ibn Ezra era conscient d'aquesta situació, i fins i tot va escriure còmicament sobre el tema—[9][10] raó per la qual el pelegrinatge de 25 anys que el va dur per diversos països d'Àfrica, Àsia i Europa va estar acompanyat per penúries de tota classe, depenent sempre dels mecenes jueus[8] i de les comunitats jueves en general, en les quals es dedica a l'ensenyament i a la traducció.[1][11] Aquest exili va ser patit per Abraham ibn Ezra amb un fort sentiment de pèrdua de la seva pàtria.[12]
L'any 1139 surt de l'Àndalus, i és possible que fes un viatge pel Nord d'Àfrica i arribés a Bagdad i Babilònia,[13] per traslladar-se seguidament a Itàlia, primerament a Roma, on viu de 1140 a 1143, i en aquest període realitza un viatge a Salern, Kairuan i Gabès, fins a arribar a Egipte.[14] Després torna a Itàlia i viu a Lucca, on roman de 1143 a 1145, més tard a Màntua, on viu durant 1145 i 1146, i després a Verona, en 1147.[15] Posteriorment es trasllada a la ciutat occitana de Besiers, al voltant de 1148, i d'allí mou cap a les ciutats de Bordeus, Angers i Rouen,[16][17] en aquesta última viu de 1153 a 1156.[18] L'any 1158 el passa a Londres, d'on torna a França en 1160 per residir un temps a Narbona, d'on mou cap a la península Ibèrica, a Calahorra, on va morir al voltant de 1167.[16][19][20]
Escriu més de 500 poemes litúrgics,[1] piyutim, que encara s'inclouen en els rituals de les sinagogues, i uns 250 poemes profans. Per un costat la seva obra poètica és una bella representació de l'escola andalusina, tant en la prosòdia com en la temàtica; per altre costat, apareixen noves tendències poètiques que s'han de considerar precursores d'un nou període de la poesia hebrea.[21]
L'elecció d'Ibn Ezra dels subjectes dels seus poemes profans s'aparta dels temes cortesans i cavallerescos tractats per Samuel ha-Naguid i Salomó ibn Gabirol, per a reflectir un nou realisme provocat per la desfeta de les comunitats jueves després de la invasió almohade de l'Àndalus en la quarta dècada del segle xii, i escriu sobre situacions, llocs i persones reals (captaires, gentola de tota classe, etc.).[1][10] Ibn Ezra és pioner en el canvi dels temes amb un tractament heroic-burlesc front a les dificultats de la vida diària.[22] Bon coneixedor de la poesia de l'Àndalus, crea nous gèneres, desenvolupa noves estructures estròfiques,[23] i potencia el realisme i l'estil satíric, una innovació en la història de la poesia profana del món jueu andalusí.[24]
Ibn Ezra segueix el corrent neoplatònic de l'època però amb poca originalitat. Fidel en molts dels seus postulats a Ibn Gabirol, exposa la doctrina de la voluntat creadora i la identifica amb la Saviesa i el Verb diví. Tot el que ha estat creat procedeix de la Voluntat de Déu, a partir dels dos elements irreductibles: la matèria i la forma, on la matèria és eterna, invariable i espiritual, i a ella van les formes, que tenen un caràcter accidental, i amb la conjunció dels dos elements sorgeixen totes les criatures. La creació o infusió de forma a la matèria es produeix sobre un element previ i etern, i s'articula en tres estrats subordinats: el superior, dels àngels i de l'ànima còsmica, l'intermedi, dels astres, i l'inferior, dels éssers corruptibles, on està l'home. Per altra banda, l'ésser humà és la conjunció de tres ànimes: la vegetativa i animal, ambdues limitades i peribles, i la superior o racional, immortal, que controla les anteriors.[27]
L'impacte d'Ibn Ezra fou ràpid i extens. En les diverses comunitats on habita presenta la seva obra d'una forma didàctica. Les seves contribucions, generalment, no van arribar al nivell d'altres erudits del seu temps però fou un gran difusor de la cultura que es feia al món musulmà, tant d'àrabs com de jueus.[59]
En tant que exegeta, difon en Europa els mètodes d'interpretació dels erudits sefardites mitjançant l'adopció del sentit literal-filosòfic i per la utilització d'argumentacions filosòfiques. Enfoca les seves anàlisis des de la crítica textual, negant validesa a la interpretació d'altres exegetes.[60] La seva tasca va tenir molta importància en la seva època i ofereix una originalitat que no apareix en els seus altres estudis, on ataca els texts bíblics amb gran audàcia i atreviment, netejant-los de l'antropomorfisme i de les deformacions de l'excessiu literalisme, i per tal motiu fou admirat per Baruch Spinoza.[61]
La figura d'Ibn Ezra, fora dels ambients erudits, es difon en el món jueu mitjançant els contes o relats tradicionals on mereix la categoria de personatge. En aquesta literatura apareix retratat amb qualitats físiques i morals on es mescla la realitat i la mistificació: Pobresa, mala sort, enginy, endevinació i saviesa (rabí, astrònom, astròleg, expert en escacs).[62]
